Autor: Miquel Botella Armengou

Cada any, quan arriba el bon temps, a l’estat espanyol es produeix l’habitual onada de festivals: el Festimad, el Primavera Sound, el Sónar, el FIB, el Senglar Rock i molts més (sobre tot aquest 2008, en què els nous festivals han sorgit com a bolets… veurem si aguanten fins l’any que ve). I la majoria pateix dels mateixos mals: les incomoditats (cal fer llargues cues per a tot: per entrar, per pixar, per comprar una birra, etcètera), la impossibilitat de veure dos grups que t’interessen perquè actuen a la mateixa hora en escenaris diferents i, en el fons, la repetició d’un tipus de festival que sempre és el mateix i en el qual només canvien els noms.

Per això, caldria pensar en noves fórmules per a aquest tipus d’esdeveniments. Per variar, els ianquis són els que fa temps s’han inventat un nou tipus de festivals: els creuers musicals, que, curiosament, no es fan a l’estiu sinó a finals o a principis d’any.

Més d’un, en sentir parlar de creuers es pot imaginar la típica escena amb una orquestra carrinclona que interpreta estàndards per a la tercera edat com Los pajaritos. Evidentment, no es tracta d’això.

Agafem, per exemple, una iniciativa com la del Xingolati Groove Cruise of the Pacific, un creuer de tres dies entre Los Angeles i Ensenada (Mèxic) que en la seva primera edició de 2005 va acollir els concerts de The Flaming Lips, G Love & Special Sauce, Medeski Martin & Wood i The John Popper Project. Malauradament, sembla que ara ja no funciona. Aquí teniu un vídeo del 2005, on hi surten els Flaming Lips.

Un altre clàssic dels creuers musicals és el Jam Cruise, dedicat a les jam bands i que en la seva setena edició, entre el 4 i el 9 de gener de 2009, comptarà amb Michael Franti, Les Claypool, Medeski Martin & Wood, Ivan Neville i Galactic, entre altres, en un recorregut d’una setmana des de Ft. Lauderdale (Florida), passant per Belize i Costa Maya (Mèxic). Aquí teniu un vídeo amb Michael Franti i la cançó Love Is Da Shit, rodat en l’edició 2004 del Jam Cruise:

Encara n’hi ha més: el cantautor Delbert McClinton oferirà del 17 al 24 de gener de 2009 la quinzena edició del seu creuer Delbert McClinton & Friends, amb Al Anderson, Marcia Ball, Fred Eaglesmith, Raul Malo, Tab Benoit i molts més, amb sortida a San Diego (Califòrnia) i un recorregut fins els ports mexicans de Manzanillo i Zihuatanejo.

I del 5 al 12 d’octubre d’enguany i amb una ruta semblant cap a diferents ports de la Riviera mexicana, se celebrarà el Legendary Rhythm & Blues Cruise, amb les actuacions d’Etta James, Dr. John, Los Lobos, Koko Taylor, Chris Thomas King i altres destacades figures del blues. El mateix festival compta amb una altra edició, prevista entre el 24 i el 31 de gener de 2009, amb un itinerari diferent, i amb la participació de Taj Mahal, The Fabulous Thunderbirds, John Hammond, The Holmes Brothers i Guy Davis, entre d’altres. Aquest és el vídeo publicitari del Legendary Rhythm & Blues Cruise:

La particularitat d’aquests festivals marítims és que tenen com a escenari transatlàntics de luxe (cadascú té la seva pròpia cabina, que en cas de lligar pot facilitar molt les coses i no cal buscar un lloc incòmode per cardar; a més, es poden combinar els concerts amb tractaments d’spa, partides al casino i àpats de bona qualitat). I a diferència d’altres esdeveniments amb més de 40.000 persones, aquí només hi ha espai per a unes mil o com a molt dues mil persones. L’únic inconvenient és el preu, d’uns quants milers de dòlars (entre mil i set mil o més, depenent de la categoria del camarot).

Res a veure amb els festivals convencionals, amb menjar dolent, vàters portàtils, cerveses calentes, pudor de pixats i vomitades per tot arreu. A més, els creuers tenen un altre avantatge, la possibilitat de confraternitzar amb els músics, ja sigui a través de sessions de signatures d’autògrafs, tallers o fins i tot sopant amb ells. I en el cas que vinguin maldades i el vaixell s’enfonsi, la teva família, sempre podrà explicar amb orgull que vas morir en el mateix naufragi que un dels teus ídols.

Ara faltaria veure si aquest concepte de creuers musicals es podria adaptar a les aigües mediterrànies. Hi ha alguna experiència, com quan l’any 2002 el Festival Isladencanta de Calvià (Mallorca) va organitzar l’anomenat Love Boat, un vaixell per a 700 persones de Barcelona a Mallorca, amb actuacions i diversos DJ.

O sigui, que si a algú se li acudeix fer un creuer per les Balears amb una selecció de grups catalans, reclamaré els meus corresponents drets d’autor com a inspirador de la idea.

Per cert, com a component de la llista de correu del Club de Fans de Miqui Puig (que ningú no s’equivoqui, no sóc fan seu en absolut, tot el contrari), m’ha arribat un mail amb el títol Crucero Miqui Puig DJ.

El missatge explica que el dissabte 5 de juliol, a les 16 h, hi haurà una excursió-creuer des de Port d’Alcúdia fins a Formentor, amb parades a la Platja del Coll Baix, Cap de Pinar i Formentor.

Com és fàcil imaginar pel títol del correu, la gràcia d’aquest creuer, d’una durada aproximada de quatre hores, és que inclou una sessió de DJ a càrrec de l’ex cantant dels Sencillos i, el més important, barra lliure.

Poc a poc surten més detalls de la gira estiuenca Glitter and Doom de Tom Waits: avui mateix, divendres 16 de maig, s’han posat a la venda les entrades als Estats Units a través de Ticketmaster.

Apart de les estrafolàries justificacions de la constel·lació Hidra que va avançar a la seva roda de premsa, el cantant ha explicat l’elecció de la ruta pels Estats Units dient que «anirem al sud profund on encara estimen un home que porta pantalons vermells i el fan sentir benvingut».

En aquesta gira, Waits s’acompanyarà de col·laboradors habituals com Larry Taylor (baix), Omar Torrez (guitarra), Patrick Warren (teclats), el seu fill Casey Waits (bateria i percussió) i un instrumentista de vent, encara indeterminat. No hi ha previst cap grup teloner.

Com en la seva anterior gira, l’agent nord-americà de contractació i director de gira de Waits, Stuart Ross, ha invertit un gran esforç per lluitar contra els revenedors d’entrades. Això és el que ha explicat: «D’acord amb el vell desig de Waits de permetre als fans el millor accés possible als seus concerts, l’organització està implementant un altre cop un programa anti-revenda per assegurar als patrocinadors que les seves entrades només es poden adquirir al valor nominal (a més dels càrrecs normals i despeses de manipulació). A la majoria de concerts d’aquesta gira, Ticketmaster està introduint el seu sistema Paperless Ticket™. Abans d’entrar al local, els fans només han de mostrar la tarja de crèdit que han utilitzat per comprar les entrades, juntament amb un document d’identitat. Els acompanyants han de ser presents en aquest moment. Un empleat comprovarà la tarja de crèdit i proporcionarà un rebut per la transacció. Tot el procés és ràpid, segur i simple. Les entrades només es vendran per internet i per telèfon i estan limitades a dues per persona.»

Per cert, crec no està de més donar una ullada al tipus de llocs on actuarà Waits a la seva gira nord-americana. Tot són teatres: L’Orpheum (Phoenix, amb 1364 seients, foto 1 superior esquerra), The Plaza Theatre Performing Arts Center (El Paso, amb 2039 seients, foto 2 superior dreta), Jones Hall (Houston, amb 2911 seients, foto 3 inferior esquerra), Ohio Theatre (Columbus, foto 4 inferior dreta), Times Union Center Moran Theater (Jacksonville, amb 3000 seients, foto 5 superior esquerra), Saenger Theatre (Mobile, amb 1921 seients, foto 6 superior dreta), Alabama Theatre (Birmingham, foto 7 inferior esquerra), o el Fox Theatre (Atlanta, foto 8 inferior dreta), entre d’altres.

Ah, i un altre detall important: el preu de les entrades oscil·la entre els 85 i els 105 dòlars (és a dir, entre els 54,5 i els 67,3 euros), depenent del lloc, tot i que a la majoria de teatres és de 85 dòlars.

I ara un parell de consideracions:

1. Esperem que a la gira europea (especialment si ve a l’estat espanyol, i a Barcelona en concret), els promotors busquin un local amb condicions, del mateix tipus (un teatre). Idees? El Liceu, l’Auditori, el Palau de la Música, el Teatre Grec o el BTM (Barcelona Teatre Musical). Això vol dir que s’abstinguin de portar-lo a festivals a l’aire lliure o a llocs tan impresentables com el Poble Espanyol, el Palau Sant Jordi o qualsevol altre recinte esportiu.

2. Esperem també que els preus s’ajustin als dels Estats Units, i no s’inflin aprofitant l’avinentesa de l’arribada d’un artista tant esperat.

I ara només queda creuar els dits i confiar en què els dos desitjos anteriors es compleixin.

Vaig descobrir John Sayles (a la foto superior) fa molts anys, quan vaig veure – crec que al cinema Casablanca – una de les seves primeres pel·lícules, The Brother From Another Planet (1984), la curiosa història d’un extraterrestre de raça negra que anava a petar al barri de Harlem de Nova York. Forjat en la factoria de Roger Corman, Sayles va finançar la majoria de les seves obres escrivint guions de pel·lícules de sèrie B com Piranha o Alligator. De fet, va fer un guió per a un film que no es va arribar a produir titulat Night Skies, i que inspiraria el projecte que més tard es convertiria en l’E.T. de Steven Spielberg.

Sigui com sigui, el realitzador i guionista nord-americà em va cridar l’atenció i me’l vaig guardar a la meva llista interna de «personatges a seguir». Anys després, vaig veure altres pel·lícules seves que també em van interessar molt, veritables exemples del bon cinema nord-americà independent, el que no ha perdut les idees originals ni la capacitat narrativa. La primera va ser Passion Fish (1992), la història d’una actriu de culebrots que, després de quedar paralitzada per un accident de cotxe, tornava a la seva casa familiar de Louisiana.

Després vindria Lone Star (1996), un thriller ambientat a un poble fronterer de Texas on un sheriff investigava la mort d’un dels seus predecessors. I per últim Limbo (1999), el relat d’una antiga estrella del basquet universitari que anava a viure a un poblet perdut d’Alaska i s’enrotllava amb la cantant d’un bar, amb una posterior intriga relacionada amb un crim, traficants de drogues i supervivència extrema. Reconec que no he vist altres títols posteriors com Sunshine State (2002), Casa de los Babys (2003) o Silver City (2004).

Un dels elements que trobo més destacables del cinema de Sayles és el seu bon gust amb les bandes sonores, una qualitat que el situa al costat de Martin Scorsese, Quentin Tarantino o fins i tot David Lynch. De fet, ha arribat a dirigit diversos videoclips per a Bruce Springsteen, com Born in the U.S.A., I’m on Fire i Glory Days.

Des del començament de la seva carrera, ha format tàndem amb el músic i compositor Mason Daring, autor de gairebé totes les seves bandes sonores. La seva habilitat consisteix a crear temes que evoquen l’escenari o la comunitat en la qual la història es desenvolupa: així, va escriure torch songs per a Dee Dee Bridgewater a The Brother From Another Planet i balades dels Apalaches a Matewan, va evocar l’edat daurada del jazz a Eight Men Out, va explorar els sons cajun de Louisiana a Passion Fish, la música celta irlandesa a The Secret of Roan Inish, el tex mex i el norteño a Lone Star, la cumbia i el folk colombià a Men With Guns, i altres ritmes llatins a Casa de los Babys. Fins i tot a Limbo, va fer que l’actriu protagonista Mary Elizabeth Mastrantonio interpretés diverses cançons (com el You Never Can Tell Aka C’est La Vie de Chuck Berry o (Lookin’ For) The Heart Of Saturday Night de Tom Waits), i va aconseguir que Springsteen gravés un tema exclusiu, Lift Me Up.

I precisament avui divendres s’estrena la darrera creació de Sayles, Honeydripper (a la foto de l’esquerra), una pel·lícula on la música és més protagonista que mai, en retratar un període concret: l’evolució del blues rural cap a l’èlèctric, com a precedent del rock & roll a principis dels anys 50. Rodada a Alabama, explica la història del propietari d’un club de blues que s’està enfonsant fins que contracta a un jove guitarrista. Aquí en podeu veure el tràiler:

Mentre aquí seguim amb els mateixos realities de sempre – la darrera barbaritat, l’invent de Jordi González a La Via Làctia d’encadenar tres persones durant tres dies per guanyar només 1500 euros – , el gran Stan Lee (sí, el tipus darrere de Spider-man, X-Men, Hulk i els grans herois de la Marvel) va crear el 2006 un programa titulat Who Wants To Be A Superhero? (qui vol ser un superheroi). Aquesta meravella de la televisió s’ha emès durant dues temporades pel canal nord-americà Sci Fi, i de moment encara no està clar si en tindrà una tercera.

I de què va? Doncs ja es pot imaginar: un grup d’aspirants a superherois s’inventa els seus poders, es dissenya el seu vestit, i competeix en diverses proves per a demostrar les seves habilitats, entre les quals es valoren aspectes com el coratge, la integritat, el sacrifici, i la compassió. El premi? Ser el protagonista d’un nou còmic creat pel mateix Lee.

Entre la colla de freakies que van concursar en la darrera edició (la segona), la més resultona era una tal Basura (a la foto superior), una artista de 27 anys que es comunicava amb els insectes, ensinistrava petits animals perquè l’ajudessin, podia intuir com va ser creat qualsevol objecte només tocant-lo i convertia les escombraries en robots.

Però la meva preferida sense dubte va sortir a la primera edició de Who Wants To Be A Superhero? El seu nom, Cell Phone Girl (a la foto inferior), una dissenyadora d’interiors de 22 anys els poders de la qual incloïen teletransportar-se d’un telèfon mòbil a un altre, fer fotos digitals amb els seus ulls, o descarregar informació de qualsevol ordinador. L’heroïna de la tecnologia i el món modern!!