Avui estic literalment baldat. Se m’ha ocorregut fer un seminari d’un dels esports que més practico, el bodycombat. Per als qui desconeguin de què es tracta, us diré que és un exercici cardiovascular d’alta intensitat inspirat en les arts marcials, amb elements de karate, boxa, taekwondo, tai chi, muay thai (la lluita tailandesa que utilitza bàsicament colzes i genolls) i, darrerament, capoeira.
Sigue leyendo «destrossat pel bodycombat»
De sobte, ahir vaig descobrir la raó. Per què sempre m’han agradat els cantants de veu imperfecta, aiguardentosa i trencada, com Tom Waits, Willy DeVille o Dr. John, per citar-ne només alguns? Tinc un defecte a l’oïda que em fa sentir les coses d’una manera diferent? No, es tracta més aviat d’un record de l’adolescència. Una veu tronadora amb un crit de guerra molt especial: «Voleu fer el fotut favor de callar?», una expressió que deixava el «¿Por qué no te callas?» del Borbó com si el pronunciés un eunuc.
Sigue leyendo «yo soy un perdedor… I’m a loser baby»
Ho he de reconèixer. En la gloriosa època de la movida madrilenya, la meva noia preferida dels grups d’aquest moviment era l’Ana Curra, teclista de grups mítics com Alaska y los Pegamoides, Los Seres Vacíos i Parálisis Permanente, i més tard solista. Trobava extremadament sexy la seva estètica punk, barrejada amb un rostre gairebé perfecte, amb uns preciosos ulls. I és que sempre m’han tirat molt les noies amb un aspecte i un estil de vida totalment oposats a la meva. Per cert, diuen que ara l’Ana és professora de piano en el conservatori de l’Escorial. Per això, com ha fet també la Paloma Chamorro, la mítica presentadora del programa La edad de oro, no es deixa veure i la seva vida actual és com un misteri.
Sigue leyendo «L’argentina madura més sexy després de la Roth»
Tots els anys des del 1991, es lliuren a Harvard els Ig Nobel Prizes, coneguts també com els Anti-Nobel, concedits a científics que fan recerques inusuals, que «primer et fan riure, i després et fan pensar». En la categoria de medicina, el 2004 el guardó se’l van endur Steven Stack i James Gundlach, pel seu estudi de 1992 The Effect of Country Music on Suicide.
Sigue leyendo «country, alcohol i dones: una combinació letal»
Hi ha vida més enllà de les llistes d’èxits, les emissores de ràdio i els programes de televisió més comercial. I des que existeix internet, encara més. Que li preguntin si no a un grup com Los Deltonos, una de les bandes més interessants sorgides a l’estat, malgrat el desinterès del públic i part de la crítica.
Sigue leyendo «els esquelets campestres de Hendrik Röver»
Ciudad Criolla 