Autor: Miquel Botella Armengou

La culpa és de Chuck Berry? No hi ha proves fefaents per a afirmar que Ana López s’hagi basat en el cèlebre Johnny B. Goode per a adoptar el seu nom artístic: el seu àlies és més aviat una descripció de la seva persona, Anni B Sweet, la dolça Anni en la seva faceta de cantautora. Start Restart Undo, el seu esperat debut després de les mels del triomf a internet, la situa en primera línia del grup de noies-sensibles-anglòfiles sorgides darrera de Russian Red. Les armes al seu favor: la seva veu, la seva dicció, les seves tornades perfectes i el seu punt naíf.

Iniciar, reiniciar, desfer: qui no ha imaginat en alguna ocasió poder controlar la seva vida com si teclegés les funcions d’un ordinador. Iniciar una relació, desfer errors, tallar records, enganxar emocions, guardar bons moments… el somni de Jim Carrey a ¡Olvídate de mí! (Michel Gondry, 2004). Sentiments, la base de les cançons d’Anni, en ocasions ofegats pel dolor –«and it hurts, yes it hurts, just like a needle down my throat, when I try, I try to express myself, but you just don’t, you just don’t understand» (Song Of Pain)- o per l’absència –«tan lejos estabas que enviaste un reflejo de ti» (Tumbado en mi moqueta azul, la única cançó en castellà)-.

Són les paraules que desitjaries escoltar en boca d’aquella persona que tant t’importa, i que la malaguenya et murmura com si te les digués a tu, embolicades en folk-pop deliciós (Motorway), aires afrancesats (extraordinari La La La), jazz-pop (Second Hand), evocacions del country lànguid de Lambchop (Lets Have A Picnic) i del caràcter juganer de Neko Case (To Roll Like A Ball) i exercicis lleugerament “transgressors” (la base rítmica trencada i les onomatopeies de les vocals d’Oh I Oh Oh I).

A tots els solitaris del món, Anni ens proporciona un placebo que, durant uns minuts, ens submergeix en la il·lusió de ser estimats i posar-nos en la pell de Jean-Paul Belmondo adorat (encara que després traït) per Jean Seberg.

ANNI B SWEET – MOTORWAY
http://mediaservices.myspace.com/services/media/embed.aspx/m=58287203,t=1,mt=video

Ja ho he dit més d’una vegada que en aquest món de la música el més important és tenir curiositat. Així és com he arribat al meu darrer descobriment, una cantant nord-americana anomenada Brigitte DeMeyer.

No em pregunteu com la vaig trobar, perquè no me’n recordo: la qüestió és que no la coneixia de res, però la presència de certs noms en els crèdits del seu nou disc Red River Flower em va cridar l’atenció.

I quin eren els noms? Doncs Brady Blade (productor, col·laborador d’Emmylou Harris en la seva època del grup Spyboy), i músics com el gran Buddy Miller, Mike Henderson i Al Perkins. Tot i ser de l’àrea de San Francisco, Brigitte té un so profundament del sud. En part, també potser perquè el disc s’ha gravat a Nashville.

Us recomano una visita a la seva web, on podreu escoltar tot el disc, una veritable delícia de country, soul, folk, blues i tot el que vulguis.

I després els cracs del Ruta 66 diuen en el seu darrer número que l’Americana és morta… és clar, ara toca precisament carregar-se l’escena que més alegries ens està donant darrerament. Pensava que només ho feien els funcionaris de la premsa diària (tots sabem de qui parlo), però ara la moda arriba a la premsa especialitzada.