Autor: Miquel Botella Armengou

És possible renovar un estil amb tanta tradició com el blues? Malgrat el que puguin pensar els més escèptics, sí. Això és el que fa el canadenc Benjamin Darvill, antic component del grup de pop alternatiu Crash Test Dummies, on tocava la guitarra i la mandolina.

Però Darvill s’ha fet ara famós amb el sobrenom de Son of Dave, un projecte que fusiona el passat del blues amb les innovacions del hip hop. O el que és el mateix, Son of Dave és un modern home orquestra – això sí, sempre vestit com si fos un gàngster de pel·lícula dels anys 50, barret inclòs – que canta, toca l’harmònica i utilitza el sampler per repetir loops de sons a l’estil d’una caixa de ritmes humana.

Quan el grup canadenc del que formava part Darvill es va instal·lar una temporada a Londres, ell va tenir temps per començar a treballar en el seu projecte en solitari, decidit a explorar el seu interès per al blues. Va ser llavors quan va descobrir un pedal d’efectes que li permetia incorporar fragments de sons. D’aquesta manera, va crear un patró rítmic vocal d’influències funk i hip hop que feia servir com a base, mentre a sobre cantava i tocava l’harmònica.

Així va néixer Son of Dave (perquè son pare es deia Dave), i el 2000 va treure el seu debut autoproduït 01, al qual seguiria 02 el 2006. El seu darrer treball (a l’esquerra), acabat de publicar-se, porta per títol 03 (Naïve, 2008). Els qui en vulguin saber més coses de primera mà, poden consultar el seu blog.

Diuen que la gràcia de Son of Dave és veure’l en directe: allí es on desplega tota la seva espectacularitat. I com encara no l’hem vist pels nostres escenaris, en aquesta pàgina en podeu veure una mostra, un duet amb un grup del qual ja he parlat aquí, Moriarty, amb el clàssic de Peggy Lee Fever.

I aquí tenim Old Times Were Good Times, el primer single del disc 03:

I per acabar, una curiosa versió del Harder, Better, Stronger, Faster de Daft Punk:

A França surt el divendres 11 de juliol i aquí, només quatre dies després, el 15. I sense dubte, abans que arribi a les botigues serà un dels àlbums més esperats i alhora comentats de l’any. I tot això per què? Perquè parlem del nou disc de Carla Bruni, la primera dama (i no es una metàfora) del país dels gals.

Comme si de rien n’était, el tercer àlbum de la senyora Sarkozy, està produït per Dominique Blanc-Francard, i la foto de la portada (a la imatge de sota) l’ha feta el prestigiós Jean-Baptiste Mondino. El disc inclou catorze cançons, la majoria escrites per la Bruni.

Les excepcions són La possibilité d’une île (basada en una novel·la de l’escriptor Michel Houellebecq, també portada al cinema pel propi autor), Déranger les pierres (amb música de Julien Clerc i lletra de Carla), la balada country You Belong to Me popularitzada per Patsy Cline, i el clàssic italià Il vecchio e il bambino.

Per desig de la pròpia Carla, els beneficis obtinguts per les vendes d’aquest disc es destinaran a la Foundation de France.

El primer single de Comme si de rien n’était és L’Amoureuse, amb lletra i música de Bruni. Entre els músics que l’acompanyen crida l’atenció la presència del guitarrista Freddy Koella, un antic col·laborador de Willy DeVille, en especial a la seva etapa més centrada en la música de Nova Orleans, així com de Bob Dylan, Dr. John i Johnny Adams, i de Benjamin Biolay als arranjaments de corda.

Ara el més interessant serà veure com reacciona el públic davant el nou àlbum de la cantautora. Amb ocasió de l’elaboració d’un informe per a la revista Rockdelux sobre Naïve, la discogràfica francesa que ha editat tots els àlbums de la Bruni, vaig entrevistar Hugo Hernández, label manager del segell a l’estat espanyol.

Com era d’esperar, el tema de Carla va sortir, per dos motius. El primer, l’èxit que va suposar per a Naïve el seu primer treball Quelqu’un m’a dit (2002). «Va ser una sorpresa que ningú no esperava, ni ella mateixa. Aquí vam sortir amb 300 còpies, era més coneguda a França o Itàlia. Era un disc sense cap pretensió, fet amb molt carinyo per una noia a la que li agrada la música i que va disfrutar fent-lo. D’aquetes 300 còpies hem passat a vendre 85 mil només a l’estat espanyol (el que suposa Disc de Platí), i a França van arribar a un milió dues-centes mil. Va ser un boom».

Però desprès de la seva boda amb Nicolas Sarkozy, les coses són molt diferents per a l’ex model. L’Hugo ho tenia clar: «No sé què passarà a partir d’ara. Amb el primer disc hi havia una consigna de dir que la part rellevant d’aquest personatge, de la seva carrera, estava present però no la volíem incentivar. Ara amb el seu matrimoni tot s’ha desbordat: la premsa groga en parla cada dia, i la premsa musical i especialitzada que havia apreciat aquesta faceta de Carla ara mateix… Sé que de manera natural canviarà gran part del públic que havia tingut amb els dos primers discos, perquè molta gent per la seva ideologia el rebutjarà».

Al marge d’aquest rebuig, hi ha una dificultat afegida: «Com a primera dama, com et planteges una promoció? Ve amb cotxe oficial i guardaespatlles? O una possible gira que mai no hem tingut aquí, però que s’estava començant a materialitzar… L’altre dia parlava amb la seva manager i em deia que la Bruni la volia fer, però que no sabia què suposava fer una cosa així. A més, la cobertura de mitjans de comunicació sensacionalistes serà brutal», explicava Hugo.

I ara parlaré del que sento jo respecte Carla Bruni. Reconec que el seu debut em va enamorar, com a molts: per la seva veu xiuxiuejant i sensual (i a més en un idioma tant romàntic com el francès!), les lletres introspectives, la instrumentació austera i acústica, les influències de la chanson, però també del folk, el jazz i el blues, la sensació de sinceritat que destil·lava el disc (no era el típic producte d’una famosa que té un caprici) i, és clar, per la bellesa de la cantant.

Però tota aquella perfecció tenia un problema: de sobte, va començar a sonar arreu, i només va faltar que alguna de les cançons s’utilitzés en algun anunci per crear una situació de sobresaturació.

Vaig pensar que el seu segon disc No Promises (2007) em faria recuperar l’esperança en la Bruni, però em va decebre. Reconec el caràcter arriscat del projecte (musicar poemes anglosaxons dels segles XIX i XX), però m’esperava una altra cosa, no sé el què.

Ara diuen que amb el nou disc Comme si de rien n’était ha tornat a l’esperit del seu debut. Ho podeu jutjar vosaltres mateixos, ja que a la seva web se’n poden escoltar en primícia totes les cançons, previ registre.

En qualsevol cas, si bé reconec que no em fa cap gràcia que Carla tingui un marit com Sarkozy, ja m’havia decebut abans per motius musicals.

Espero que algun dia canviaré d’idea… i pel que he escoltat del nou disc, no crec que trigui gaire, la veritat, perquè sona molt i molt bé… Quina meravella és Notre Grand Amour Est Mort, per Déu!!!

Des de demà, 10 de juliol, fins el dia 13, se celebra a l’avinguda Maria Cristina el Barcelona Harley Days, la festa oficial europea del 105 aniversari de Harley-Davidson i del 25 aniversari del HOG (Harley Owners Group).

No és el primer cop que la llegendària casa de motos fa una festa a Barcelona: a finals de juny de 2003 ja va commemorar el seu centenari, en aquella ocasió al Palau Sant Jordi, amb el 100th Anniversary Open Road Tour, i concerts amb grups com Pretenders i Stranglers.

I les activitats van ser similars a les que es podran veure aquest any: exposicions, estands amb productes, concerts i, per acabar, una desfilada pels carrers de la ciutat. En aquella ocasió, la convocatòria va ser tot un èxit, i no van haver-hi cap mena de problemes d’ordre públic.

I dic això, perquè sovint el cinema i la televisió ens han ofert l’errònia imatge dels afeccionats a la Harley com perillosos delinqüents, bandes que sembren el terror per allí on passen. I res més lluny de la realitat. Al contrari, són molt més perilloses les concentracions de moteros de mig pèl de Montmeló o el Circuit de Jerez, on allí sí que hi ha carreres en mig de la ciutat, conductors borratxos i tota mena d’aldarulls provocats per individus als quals només els interessa córrer el més ràpid possible i cometent el màxim d’imprudències possible. És la diferència entre portar una Harley i portar una moto de merda.

Un altre error al voltant de les Harley és conceptual. Des de fa dècades, els propietaris d’aquestes màquines han fet tot el possible per customitzar-les, és a dir, personalitzar-les amb peces i dissenys únics que, la majoria dels casos, donen com a resultat veritables obres d’art. Això no té res a veure amb el tunning, una pràctica exhibicionista, hortera i de poc gust on la «gràcia» consisteix a posar alerons als cotxes i equips de música el més ensordidors possibles per atordir el personal amb la merda makinera. En resum: l’esperit Harley no té res a veure amb els motoristes que es creuen Dani Pedrosa, ni amb els nengs que decoren les seves discoteques ambulants.

Dit això, queda clar que sento una debilitat especial per les Harley i tot el que representen… malgrat no ser-ne propietari. A un racó de casa hi tinc junts tres llibres que simbolitzen les tres coses que més desitjo en aquesta vida, i que mai no podré tenir. Els seus títols: Harleys, Laetitia Casta i Vivir y trabajar en un loft. És a dir, la moto dels meus somnis, la dona dels meus somnis i la casa dels meus somnis.

El fet de no posseir una Harley no m’ha impedit freqüentar bars on es reuneix el seu col·lectiu (com el Lips, del qual en vaig parlar fa dies, o un que tenia a pocs metres de casa i que malauradament va tancar, i on vaig establir una excel·lent relació amb el seu propietari (a qui gravava cintes de country) i amb la seva espectacular cambrera i on, a més, em relacionava fàcilment amb la clientela, gent oberta i gens sectària).

Per això, el 2003 vaig anar a algun dels actes de celebració del centenari de la Harley (als quals pertanyen totes les fotos que il·lustren aquest post, fetes per un servidor), i és molt probable que aquest any també hi vagi.

Només hi ha una cosa que em frena: el 2003, calia pagar una entrada per accedir al recinte, i això ja filtrava el personal. Aquest any és gratuït, i a més compta amb la col·laboració d’alguna radiofòrmula, i hi ha programats una sèrie de concerts impresentables (grups de versions com Smoking Stones, The Bon Scott Band o… Manel Fuentes!!!).

Això em fa pensar que hi anirà molta canalla i molta penya interessada en el món del motor en general (dels que els hi és igual veure les carreres de Fernando Alonso que les de Pedrosa). Si hi vaig, ja ho explicaré.

Que consti que en el fons me’n fot un pepino, perquè odio el futbol en general i el Barça en concret (ho sento, no puc amb els que van amb l’actitud de «som els més millors del món mundial» per la vida, i això ho aplico a persones, institucions, empreses, o societats anònimes). Però desitjaria que haguessin fotut fora el Laporta.

I seré molt clar amb els meus motius:

1. Pels nefastos resultats esportius, no només a la secció de futbol sinó a totes les altres, oblidades per la seva directiva. I no em serveix l’argument que anteriorment s’han guanyat títols. Aquí el que compta són els darrers resultats, i no hi ha ningú que no pugui veure que són nefastos.

2. Per considerar que el club, més que una institució esportiva, és una empresa on es valoren més els guanys econòmics. No hi ha més ridícul que veure com la directiva del Laporta es justifica dient que tot va tant bé, amb rodes de premsa on presenten un power point amb barres de colors i s’omplen la boca de paraules grandiloqüents i xifres estratosfèriques.

3. Per barrejar la política amb l’esport. Em sembla molt respectable que el Laporta sigui independentista, però no cal que ho faci saber a cada roda de premsa amb un «Visca Catalunya lliure» al final, o amb demostracions folklòriques al Nou Camp. Si es vol dedicar a la política, que fundi un partit o fitxi per CIU, la formació que més li escau.

4. Per utilitzar la tècnica del terror, fent creure que si prospera la moció de censura tot s’enfonsarà. És com quan el PP deia allò d’«España se rompe».

5. Per utilitzar el teatrillo sensibler, i fer el ploricó quan li venen maldades.

6. Per prepotent i cregut. Em recorda els directius d’aquella nefasta empresa on vaig treballar (GEC), on tot era fantàstic, tots érem uns triomfadors i els més millors.

I per molts motius més.

I sobre tot, per envoltar-se d’impresentables com el Xavier Sala-Martin, el pallasso de les jaquetes de colors, un individu amb qui tinc un compte pendent. I aquí ara entraré en el terreny personal.

El 2006, el famós economista va fer una sèrie de vergonyoses entrevistes a La Vanguardia als candidats a la presidència de la Generalitat. La primera, amb José Montilla, va ser del tot insultant (i no ho dic jo, ho va pensar molta gent). Com el Sala-Martin té una penosa pàgina personal a internet on consta la seva adreça personal, vaig enviar-li un mail titulat Si us plau, dediquis a una altra cosa. Deia el següent:

«Senyor Sala i Martin,
Sóc periodista des de fa més de 20 anys i em sembla indignant que un personatge com vostè, que pot ser un brillant economista, es dediqui a tasques que no li pertoquen.

Deixi el periodisme pels qui en saben. respecti el codi deontològic, i no caigui en el pitjor dels errors dels mals periodistes: no pretengui ser més protagonista que els seus entrevistats.

Naturalment, tot això és per l’entrevista amb el Montilla. em sembla una excel·lent tècnica de marketing començar la sèrie justament amb aquesta, la que sap que provocarà més polèmica. això li assegura que parlin de vostè i que per morbo llegeixin les altres entrevistes.

Crec que la reacció del Montilla és comprensible i jo mateix, davant unes preguntes tan estúpides, hauria fet el mateix i no hagués tingut tanta paciència. a més, crec que té la pell massa fina: «sectari» i «impresentable» no són insults, són descripcions que potser responen a la realitat. per cert, la gravació que ha penjat a la seva pàgina és pèssima.

Aquest tipus d’entrevista no és pròpia d’un diari seriós com La Vanguardia. més aviat sembla d’un programa de premsa del cor tipus «aquí hay tomate», on la intenció és treure de polleguera a l’entrevistat amb preguntes matxacones i barroeres.

Així que, dediquis a la seva feina, i deixi el periodisme pels professionals (en el seu extens currículum no hi he vist cap llicenciatura ni màster en periodisme o ciències de la informació). no tregui la feina a la gent que s’ha preparat i ha treballat durant anys.

I, per cert, vostè ja sap el virolai???»

L’individu em va respondre amb una carta del tot insultant, que reprodueixo aquí sota (tal com la va escriure, errades ortogràfiques incloses, el que novament demostra el seu nivell):

«Tens l’arrogancia de pensar que m’interessa minimament l’opinio d’un pallasso com tu? Doncs t’equivoques. I tambe t’equivoques quan dius que la decisio de publicar primer en Montilla es una estrategia de marqueting. Aquesta decisio la va prendre La Vanguardia contra la meva voluntat degut a les pressions politiques, els xantatges i les amenaces que rebien per part del PSC i del govern del PSOE de Madrid. Per treure’s la pressio de sobre van decidir avançar tota la cosa.

El problema que hi ha amb els periodistes com tu es que passin aquests tipus de xantatges i pressions per part dels politics sobre periodistes i vosaltes calleu com a rates miserables que sou. Per aixo us cal que vingui algu des de fora a fer la feina que sou incapaços de fer vosaltres.

Perque sou uns incompetents, uns covards i, vist el nivell intelectual del teu email, uns curts de gambals.

I ara, sisplau, deixa de tocar-me les pilotes. Jo, a diferencia de tu, periodista de 20 anys d’experiencia amb intel.lecte de nen de 8 anys, jo tinc coses importants a fer.»

No cal dir que vaig remetre la meva carta i la resposta del Sala-Martin al Col·legi de Periodistes, per l’insult que suposava a tot el nostre col·lectiu. També vaig protestar al Defensor del lector de La Vanguardia i al programa El Món de Rac1, però no vaig rebre cap resposta. Això sí, periodistes de renom com el Martí Gómez i el Joan de Segarra em van demanar que els enviés la gloriosa carta de l’economista de les jaquetes de colors, i l’Arcadi Espada se’n va fer ressò al seu blog.

He explicat aquesta penosa experiència per demostrar quin tipus de personatges formen part de l’equip del Laporta.

Això sí, dormiré igual de tranquil si continua o no. Com deia al principi, me’n fot. Però si haguessin tret Laporta, me n’hagués alegrat profundament. Com si el genial Antunez de Càmera Café li cridés «A la puta calle!!!«

Com aquests dies ens ho hem hagut d’empassar ens agradés o no, al final n’he hagut de parlar. Especialment penós va ser la cobertura que va fer TV3, com si es tractés d’una nit electoral. Només dues observacions sobre la jornada d’ahir: la desorganització del Barça a l’hora d’obrir les taules electorals, i el desmesurat temps que van trigar en fer l’escrutini (més que a unes eleccions generals), propi d’una república militar bananera que vulgui manipular els resultats.

I un últim apunt: ja que ens venen el Barça com a patrimoni de Catalunya, símbol de la nostra nació i tot això, per què no teníem dret a votar tots els catalans, i no només els socis?

Anit, mentre feia zàping, vaig tenir la desgràcia d’enganxar un tros d’Operación Triunfo, quan actuava una noia que interpretava una horrible versió del Highway to Hell d’AC/DC. La posada en escena tenia tots els tòpics: guitarrista heavy recargolant-se mentre tocava a un extrem de l’escenari, flames que s’encenien… No cal dir que, amb molt bon criteri, el Risto Mejide la va deixar verda, tot i que la cantant es va posar xula i no el va deixar parlar. Però aquell desastre de versió em va fer recordar l’extrem contrari.

Els responsables de la promoció d’artistes es mengen el tarro per a inventar biografies o fer atractives trajectòries vitals i musicals sense cap lluentor. Fa anys, per a explicar com un grup de pagesos de l’Amèrica profunda va gravar un disc de cançons d’AC/DC, sens dubte es van superar.

A les muntanyes de les Apalaches, una àrea aïllada d’influències culturals i musicals externes, els Hayseed Dixie van créixer amb la música tradicional dels seus ancestres, el bluegrass i el hillbilly. L’atzar va fer que un foraster de passada pel lloc xoqués contra un arbre i morís. En regirar entre les restes del cotxe a la recerca d’alguna identificació, el grup va trobar vells discos d’AC/DC en el seient del darrere. La única cosa que tenien per a escoltar-los era una vella gramola que només reproduïa a 78 rpm: van creure que era country i es van aprendre les cançons. Poc després, les van tocar per a un tipus d’una discogràfica i van gravar el seu debut, A Hillbilly Tribute To AC/DC (Dualtone, 2001).

El quartet, integrat per guitarra, mandolina, banjo i violí, era del tot anònim al principi: no apareixien ni els seus noms, ni cap detall. Només una foto de quatre tipus d’aspecte rústic, mal vestits, amb barbes i una tira negra que els cobria els ulls per a preservar la seva identitat.

Amb grans dosis d’ironia i sentit de l’humor, els Hayseed Dixie repassaven deu de les cançons més populars d’AC/DC. Així, aconseguien una genial adaptació dels èxits del grup de rock dur australià al bluegrass i el hillbilly trepidant. Més enllà d’una broma, exhibien un gran virtuosisme instrumental i demostraven un bon coneixement del material original.

Entre les versions destacaven Highway To Hell (un magnífic exemple de hillbilly, interpretat amb un accent d’allò més tancat), Money Talks i Back In Black (ralentit de forma sorprenent). Els Hayseed Dixie treien el seu costat més garrulo a Dirty Deeds Done Dirt Cheap (on el duel d’instruments desenfrenats culminava amb un sonor rot) i a TNT (amb sons més aviat escatològics), mentre que a You Shook Me All Night Long i Let’s Get It Up jugaven amb les harmonies vocals.

La gosadia dels Hayseed Dixie va tenir resposta. A més d’aconseguir una gira amb Lynyrd Skynyrd, les reaccions dels AC/DC no es van fer esperar: el baixista del grup australià, Cliff Williams, va tocar amb ells en una festa, i el seu líder, Brian Johnson, va descriure aquest disc com «hilarant».

Des de la seva irrupció el 2001 amb el seu tribut a AC/DC, els Hayseed Dixie han dut al seu territori campestre èxits de Kiss, Aerosmith, Queen, Sex Pistols, Judas Priest, i fins i tot els Scissor Sisters o Outkast.

El seu darrer disc fins el moment és No Covers (Cooking Vinyl, 2008), on el quartet ianqui interpreta per primera vegada només material propi. No és la única novetat: inspirat per les bandes de rock amb les quals ha tocat en els últims anys, inclou bateria i guitarres elèctriques en la meitat de les cançons.

La seva faceta més acústica apareix en bluegrass ortodoxos com Stonewall Hicks, Trickle Down, o Gonna Be Alright. En canvi, barreja banjos, mandolines i violins amb sons elèctrics en l’imparable Bouncing Betty Boogie, Stephanie Come To Me Secretly, el càntic hooligan You’ve Got Me All Wrong Baby i altres temes hard rock menys destacables.

Encara que és d’agrair l’intent d’evolució, el hard rockgrass de Hayseed Dixie resulta menys creatiu i divertit que les seves adaptacions d’èxits aliens. Potser en el seu pròxim disc l’encertin més.

Per veure el seu talent a l’hora de fer versions, aquí tenim uns quants exemples. Aquest és el Walk This Way d’Aerosmith:

Aquest l’Ace of Spades de Motorhead:





Aquest l’I Don’t Feel Like Dancing dels Scissor Sisters:

I aquest el Roses d’Outkast:

No podria acabar aquest homenatge a la música hillbilly sense posar una de les millors escenes del que jo anomenaria «intercanvi musical» després del diàleg entre els sintetitzadors i la nau extraterrestre a Encuentros en la tercera fase. Es tracta del Duelling Banjos de la mítica pel·lícula Deliverance, on un dels urbanites que patirà l’ira dels rednecks desafia a un nen amb evidents trets físics de retard mental en un improvisat duel instrumental: