series

«Treme»: Let The Good Times Roll (5)

Blake Leyh, el genio tras la selección musical de «Treme». Foto: Arnold Finkelstein

Decíamos antes que la trama principal de Treme es la recuperación de la cultura, una cultura que tiene en la música uno de sus pilares básicos. Hasta ahora, todas las producciones (televisivas y cinematográficas) ambientadas en Nueva Orleans habían considerado la música como un simple atrezo exótico y localista.

Sigue leyendo ««Treme»: Let The Good Times Roll (5)» →
películas, series

«Treme»: My Darlin’ New Orleans (3)

«The Big Easy», la serie

Treme no es la primera producción televisiva ambientada en Nueva Orleans, con música y corrupción policial como telón de fondo. En este sentido, no se puede olvidar The Big Easy (1996-1997; emitida en TV3, la televisión autonómica catalana, como The Big Easy. Corrupció a Nova Orleans).

Sigue leyendo ««Treme»: My Darlin’ New Orleans (3)» →
series

«Treme»: Going Back To New Orleans (1)

Uno de los carteles de la serie

Agosto de 1992. Estoy desayunando en el comedor del Hotel Le Meridien, en el 614 de Canal Street. Como dicen los folletos, “a deluxe hotel located in the heart of the business district at the entrance to the French Quarter”. Sí, la descripción es exacta: solo tengo que cruzar la calle para adentrarme en Bourbon Street y perderme por el Barrio Francés de Nueva Orleans.

Sigue leyendo ««Treme»: Going Back To New Orleans (1)» →
artículos, memorias

Los Rebeldes, el millor rock’n’roll en castellà

52. Los Rebeldes en 1979 (cortesía Rebeldes)
Los Rebeldes originales: Aurelio, Moi y Carlos.

Aquest cap de setmana (ahir dissabte a la sala Luz de Gas, concretament), Los Rebeldes van fer un concert especial per a celebrar el seu trentè aniversari. Una commemoració entre amics –Loquillo, Dani Nel·lo, Moisés Sorolla, Aurelio Morata, etc-, que es va aprofitar per gravar un CD i DVD en directe.
Sigue leyendo «Los Rebeldes, el millor rock’n’roll en castellà» →

memorias

yo soy un perdedor… I’m a loser baby

De sobte, ahir vaig descobrir la raó. Per què sempre m’han agradat els cantants de veu imperfecta, aiguardentosa i trencada, com Tom Waits, Willy DeVille o Dr. John, per citar-ne només alguns? Tinc un defecte a l’oïda que em fa sentir les coses d’una manera diferent? No, es tracta més aviat d’un record de l’adolescència. Una veu tronadora amb un crit de guerra molt especial: «Voleu fer el fotut favor de callar?», una expressió que deixava el «¿Por qué no te callas?» del Borbó com si el pronunciés un eunuc.
Sigue leyendo «yo soy un perdedor… I’m a loser baby» →