Descoberta per Damien Jurado i admirada per Josh Pearson (Lift To Experience), companya de gires de The National, Wil Johnson i Two Gallants, la cantant i compositora Mara Lee Miller és l’ànima de Bosque Brown, un grup que pren el nom del riu que travessa la ciutat texana de Stephenville.
Sigue leyendo «No li diguis Mara Lee, és Bosque Brown»
No ho negaré: sóc un dels ¿pocs? que es van sentir decebuts amb l’esperada actuació de Tom Waits a Barcelona. El que havia de ser el concert de la meva vida es va convertir en una simple anècdota. No obstant això, el doble CD Glitter And Doom Live m’ha fet redescobrir la força tel·lúrica del directe del cantant i apreciar-lo com es mereix. El mateix Waits ha escollit i seqüenciat personalment disset temes gravats en deu ciutats (les nord-americanes Birmingham, Tulsa, Atlanta, Knoxville, Jacksonville i Columbus i les europees París, Milà, Dublín i Edimburg) per a donar la sensació d’un únic concert.
No és aquest el seu primer disc en viu –recordem Nighthawks At The Diner (75), Big Time (88) i el recent Romeo Bleeding. Live From Austin (2009; recupera un concert de 1978, editat també en DVD)– però serveix com instantània del seu moment actual, en el qual abasta totes les seves facetes interpretatives: xarlatà de fira, predicador posseït, storyteller del món més estrany, baladista d’ultratomba, venedor de remeis inservibles i cantant resident del club Silencio de Mulholland Drive, entre moltes altres.
En directe, Waits és l’estrella: el torrent tronador de la seva veu i la seva torbadora presència escènica releguen a la banda a un segon pla. Tanmateix, i sense arribar a l’excels, aconsegueixen deconstruir les seves cançons amb nous arranjaments, entre els ritmes tribals pantanosos, els ecos gitanos i els sons circenses.
Del rhythm’n’blues brut de Lucinda / Ain’t Goin Down (o com sonaria Screamin’ Jay Hawkins de tornar a la vida convertit en zombi) a la fira klezmer de Singapore (per què no la inclourien en la banda sonora de la sèrie televisiva Carnivale?); del blues escopit de Get Behind The Mule al funk desllorigat de Such A Scream (amb el seu ritme evocador del Soul Power i un saxo a l’estil de Maceo Parker, com si es tractés d’un James Brown sotmès a un experiment genètic); de l’exercici de crooner agònic de Fannin’ Street, Falling Down i I’ll Shoot The Moon al soul trencat de Metropolitan Glide, el monstre mutant canvia d’aspecte en cada cançó i ens deixa amb la boca oberta.
El segon CD és una selecció dels seus monòlegs assegut al piano: sopes de lletres amb esvàstiques, elefants a l’Índia, l’astronauta Neil Armstrong i consells del tipus «no pots fotografiar a un conill entre setmana» o «no pots obligar a un mico a fumar una cigarreta» omplen gairebé quaranta minuts de pur deliri verbal.
La publicació de Glitter And Doom Live no ha estat cap sorpresa. De fet, a principis d’agost de 2008 ja corria per internet un dels concerts que aporten dos temes a l’àlbum, el d’Atlanta, emès per ràdio. La sorpresa haurà estat per a qui van parlar de forma entusiasta dels seus shows espanyols. L’absència de talls gravats a Sant Sebastià i Barcelona (on va actuar dues nits) -i, no ho oblidem, les úniques ciutats europees de les quals no hi ha rastre en el disc- em duu a una inquietant pregunta al valorar la meva experiència waitsiana: vaig tenir jo una nit dolenta o va ser Waits? M’inclino a pensar el segon.
I per acabar, un vídeo d’un dels temes del disc, Trampled Rose:
Podria ser un membre ressagat d’aquella generació dels nous tradicionalistes (Dwight Yoakam, Randy Travis, Lyle Lovett…) que tantes alegries –i obres mestres– va proporcionar-nos als amants de les arrels nord-americanes. Però no, a Todd Snider el distingeix el seu caràcter irònic i el seu sentit de l’humor, des d’aquell primer single Talkin’ Seattle Grunge Rock Blues (1994) amb referències a Nirvana, fins al recent EP Peace Queer (2008), una crítica col·lecció de cançons antibèl·liques amb el punt de mira enfocant George W. Bush.
Per als qui no el coneixen, el seu nou disc The Excitement Plan (2009) hauria de ser un toc d’atenció. Gravat en directe en l’estudi en només dos dies i mig, amb l’únic acompanyament acústic de, ves per on, Jim Keltner a la bateria, Greg Leisz a la pedal steel i dobro i Don Was al contrabaix (a més de produir l’àlbum), el nou treball del cantautor de Portland el situa a l’altura dels més grans. Algú ha dit John Hiatt? Lyle Lovett, he escoltat per aquí?
Snider ofereix una col·lecció de cançons personals, basades en experiències pròpies i en personatges que ha conegut, juntament amb comentaris socials i consells per als temps de crisis (el “excitement plan” que titula el disc). I ho fa de la millor forma que sap: desplegant el seu coneixement de tots els pals típicament ianquis.
Si bé és cert que predomina el country-blues –des de l’auster Slim Chance fins al rotund Good Fortune amb factura de clàssic, passant pel gairebé rapejat a l’estil de G. Love d’America’s Favorite Pastime i aquests Doll Face i The Last Laugh que no tenen res a envejar a l’abans citat Lovett–, Todd es mou amb soltesa pel country-rock (Green Castle Blues), l’èpica reivindicativa a la manera d’un Steve Earle (Bring’ Em Home) i les picades d’ullet retro (Barefoot Champagne). I de regal, ens obsequia amb Don’t Tempt Me, un arrossegat honky tonk amb piano boogie a duo amb la mítica Loretta Lynn. No sé si el seu «pla d’entusiasme» funcionarà o no, però el disc és tot un encert.
Aquí tenim Snider interpretant America’s Favorite Pastime per Don Was a l’habitació d’un hotel.
Esquizofrènia? Trastorn bipolar? Com s’ha de qualificar a l’artista capaç de desdoblar-se en un altre personatge radicalment diferent? Aquesta síndrome que afecta a alguns –un dels casos més flagrants és Hank Williams III amb el seu grup hardcore AssJack– ens ofereix un nou cas digne del doctor House més mordaç.
Sigue leyendo «Del punk al corrido: Mariachi El Bronx»
Todos aquellos que creyeron que el debut de Justin Vernon como Bon Iver era insuperable (yo mismo) deberían claudicar ante la evidencia: Joe Westerlund y los hermanos Brad y Phil Cook, sus excompañeros en el grupo DeYarmond Edison, han llegado aún más lejos con su segundo álbum como Megafaun, Gather, Form & Fly (2009).
Sigue leyendo «Megafaun y su… ¿folk?»
Ciudad Criolla 
