Uncategorized

sanctus, espiritus, redeem us from our solemn hour

Ja he comentat en diverses ocasions la meva afició a practicar un esport anomenat body combat. Sé que molts consideraran que això no és ben bé un esport, sinó una evolució de l’aerobic. Que pensin el que vulguin.

En el fons, crec que tot és una qüestió d’actitud. Suposo que no tothom s’ho pren tant seriosament com jo: per a mi, és com jugar a futbol, tennis o bàsquet. És a dir, requereix un aprenentatge, una tècnica que es perfecciona amb els anys (fa set anys que ho practico) i una resistència física.

Em fa ràbia quan la gent pensa que el body combat és una cosa senzilla. He vist tius d’aquests que es matxaquen a la sala de peses que no aguanten ni deu minuts i s’ofeguen (jo també faig peses, ja ho sabeu, però he aconseguit assolir un nivell de resistència cardiovascular força alt, tenint en compte la meva edat i envergadura).

També em fa ràbia veure dones de mitjana edat que es pensen que és una classe de ball, i mouen espasmòdicament els seus braços i cames com si patissin del mal de San Vito.

Tot és qüestió de posar-se en el paper. Quan faig un jab, un cross o un uppercut, ho faig amb la mateixa força que si tingués davant un xoriço que em volgués atacar.

I si dono una puntada de peu, ho faig amb el mateix impuls que en una situació real allunyaria una persona diversos metres.

Sóc conscient que no tothom pensa igual que jo. Me’n fot. Per això m’agrada especialment la darrera (fins ara) coreografia de body combat, la 37. Més que mai, tots els 10 tracks que la composen tenen una coherència, expliquen una història. I en això hi tenen a veure diverses cançons procedents de la nissaga de pel·lícules del vampir Blade.

I per a mi, el moment culminant és el final, quan acabem agenollats amb els braços oberts en creu (a la imatge superior) i sona el gòtic simfònic Our Solemn Hour de Within Temptation (en el vídeo de sota) amb la frase que repeteixen els cors «Sanctus, Espiritus, redeem us from our solemn hour». I llavors sents que, durant una hora, has sortit de la teva rutinària existència per enfrontar-te a un grapat d’enemics (invisibles) i has acabat guanyant. La descàrrega d’adrenalina és brutal i et sents com un heroi.



(Per això m’he comprat les noves samarretes oficials de body combat, estampades amb frases com «Unleash your inner warrior» o «Heroes made here»). Sí, ja he dit en diverses ocasions que sóc un freak. Però amb actitud.

Uncategorized

la meva veritat i Geraint Watkins

Bé, vaig prometre fa dies que explicaria en aquesta pàgina el motiu pel qual no actualitzava el blog tant sovint com voldria. Però després ho he estat pensant i crec que potser no fa falta que entri en molts detalls.

Simplement diré que he començat a treballar en una nova feina que m’ocupa gran part del dia, i que té a veure amb la revista amb la qual col·laboro des de fa anys, Rockdelux. El qui vulgui saber-ne més coses, que m’ho pregunti i li respondré en privat, o que esperi a llegir la pàgina 3 del proper número. I no dic res més.

I ara anem amb les recomanacions. A la redacció de la revista arriben, com és natural, molts discos, però rarament n’hi ha un que, en el meu cas, reclami la meva atenció quan l’escolto. Però això ha passat fa poc.

El paio en qüestió es diu Geraint Watkins. Però qui dimonis és? D’on ha sortit un talent tan immens? Aquestes són les primeres preguntes que un es fa després d’escoltar In A Bad Mood (Goldtop, 2008), el nou treball del gal·lès des de Dial ‘W’ For Watkins (Yep Roc, 2004). I arriba la resposta: teclista de sessió durant prop de trenta anys, ha posat el seu piano rhythm’n’blues i el seu acordió d’aires criolls al servei de Dave Edmunds, John Martyn, The Fabulous Thunderbirds, els Rhythm Kings de Bill Wyman, i John Wesley Harding, entre d’altres. Encara que les seves col·laboracions més recents inclouen a Van Morrison i, sobretot, Nick Lowe, qui aporta la seva guitarra rítmica a diversos talls de l’àlbum.

Amb aquesta etiqueta d’un «dels secrets millor guardats» i superada la cinquantena, Watkins se’ns mostra com un crooner tot-terreny: des de l’afrancesada Unto You, digna d’un soundtrack de Jacques Demy, al blues superlatiu de Fools Like Me, amb metalls dixie a punt d’entonar el Stormy Weather; dels aires llatins i tanguístics de Chagrin al jazz Jenni, amb la categoria de James Moody; del blue eyed soul de History al calipso-blues de Bourgeoisie, amb fragments en francès. Sense oblidar el pop més lleuger de My Love, o el country tenyit d’aires caribenys de Easy To Say ‘Bon Temps Rouler’. I tot això, pel que fa al material propi.

En les versions, Geraint aporta aromes de zydeco amb el seu acordió del bayou al Heart Of The City de Nick Lowe, i interpreta el clàssic del jazz At Last com el My Baby Just Cares For Me de Nina Simone. Diu Lowe d’ell: «el seu estil és difícil de definir: jo el situaria com la baula perduda entre Paolo Conte i Howling Wolf». Més enllà de les etiquetes, Geraint Watkins no sembla estar, en absolut, de mal rotllo com el títol del seu àlbum indica.

I si el voleu veure i sentir en directe, aquí el teniu amb el tema Deep In The Heart Of Texas:



I aquí, al costat del geni de la pedal steel BJ Cole, amb Secret Love, en un concert de 2007:



Uncategorized

Cordero, l’anyell amb pell de llop fronterer

La cèlebre expressió castellana «un lobo con piel de cordero» cobra un nou sentit quan l’apliquem al projecte musical de la cantant i guitarrista d’origen porto-riqueny Ani Cordero. A principis de 1999, l’antiga component de Man Or Astroman? va crear i liderar una banda bilingüe d’indie rock a Tucson, Arizona, amb músics «robats» de Calexico i Giant Sand, batejada amb el nom de la seva família, Cordero.

El 2000, l’Ani es va mudar a Nova York i va reformar la banda amb el seu marit Chris Verene (bateria), Eric Eble (baix) i Omar Akil (trompeta). Ben aviat van aconseguir popularitat amb els seus primers tres àlbums, i van fer gires com a teloners de Los Lobos, Indigo Girls, Trailer Bride i Calexico, a més de compartir escenaris a les principals capitals nord-americanes amb Ozomatli, Neko Case, Antibalas Afrobeat Orchestra, El Vez, Julie Doiron i molts més.

Cordero va donar el salt definitiu a partir del seu tercer àlbum en estudi, el primer per al segell de Chicago Bloodshot, En este momento (2006). En aquell disc, el grup sorprenia amb la seva estètica taurina, unes cançons recolzades en una contundent i sensual base rítmica que li ha valgut comparacions a Gang Of Four i Pere Ubu, una trompeta de reminiscències mariachi per a aportar l’irresistible toc fronterer, i una veu sinuosa que pertorba en castellà o en anglès.

Com si d’una versió indie de Los Lobos es tractés, el quartet de Brooklyn barrejava proclames reivindicatives (En este momento, o què passa quan l’afany de poder dels governants redueix les llibertats individuals) amb melodies ballables i festives (María Elisa), poblades per matadores de toros envejades pels toreros (Matadora) i entranyables personatges populars (Don Julio), entre la urgència punk i la tradició llatina, sintetitzades en cançons com La piedra.

Ara Cordero acaba de treure el seu nou treball De dónde eres (Bloodshot, 2008). Aquest és el primer vídeo, Ruleta rusa:

http://vimeo.com/moogaloop.swf?clip_id=1365202&server=vimeo.com&show_title=1&show_byline=1&show_portrait=0&color=&fullscreen=1
Cordero, «Ruleta Rusa» from Bloodshot Records on Vimeo.

Uncategorized

els fills de l’anarquia… en Harley-Davidson

La televisió nord-americana ens segueix donant moltes alegries quant a sèries es refereix. La darrera novetat, aquí encara inèdita tot i que esperem que algun canal de Digital Plus l’emeti, és Sons Of Anarchy.

I què té aquesta sèrie de particular? En primer lloc, està produïda pel canal FX, el mateix d’altres meravelles com The Shield, Nip/Tuck i The Riches, caracteritzades per l’ambigüitat moral dels seus personatges, un tret que els fa irresistiblement atractius.

En segon lloc, el repartiment, on hi trobem des de Ron Perlman (el magnífic Hellboy de Guillermo del Toro, a la foto 3) a Katey Sagal (l’emprenyadora dona d’Al Bundy a Matrimonio con hijos, a la foto 2), de Drea de Matteo (la sensual Adriana de The Sopranos) a Mitch Pileggi (el director Walter Skinner de The X-Files), de Maggie Siff (la mestressa d’uns grans magatzems a Mad Men) a Jay Karnes (el detectiu Dutch de The Shield). Només per això, ja valdria la pena veure-la.

I en tercer lloc, arribem a la temàtica de la sèrie. Sons Of Anarchy tracta sobre un club de motoristes del nord de Califòrnia més o menys al marge de la llei que condueixen Harleys costumitzades i s’enfronten a bandes rivals de skinheads i d’afroamericans traficants de drogues. No cal dir que són, com a la resta de produccions abans esmentades, un grup d’antiherois de moralitat discutible.

Aquí podeu veure un petit reportatge sobre Sons Of Anarchy:



Sons of Anarchy – Exclusive Preview
http://mediaservices.myspace.com/services/media/embed.aspx/m=41331654,t=1,mt=video