Ciudad Criolla

Des de demà, 10 de juliol, fins el dia 13, se celebra a l’avinguda Maria Cristina el Barcelona Harley Days, la festa oficial europea del 105 aniversari de Harley-Davidson i del 25 aniversari del HOG (Harley Owners Group).

No és el primer cop que la llegendària casa de motos fa una festa a Barcelona: a finals de juny de 2003 ja va commemorar el seu centenari, en aquella ocasió al Palau Sant Jordi, amb el 100th Anniversary Open Road Tour, i concerts amb grups com Pretenders i Stranglers.

I les activitats van ser similars a les que es podran veure aquest any: exposicions, estands amb productes, concerts i, per acabar, una desfilada pels carrers de la ciutat. En aquella ocasió, la convocatòria va ser tot un èxit, i no van haver-hi cap mena de problemes d’ordre públic.

I dic això, perquè sovint el cinema i la televisió ens han ofert l’errònia imatge dels afeccionats a la Harley com perillosos delinqüents, bandes que sembren el terror per allí on passen. I res més lluny de la realitat. Al contrari, són molt més perilloses les concentracions de moteros de mig pèl de Montmeló o el Circuit de Jerez, on allí sí que hi ha carreres en mig de la ciutat, conductors borratxos i tota mena d’aldarulls provocats per individus als quals només els interessa córrer el més ràpid possible i cometent el màxim d’imprudències possible. És la diferència entre portar una Harley i portar una moto de merda.

Un altre error al voltant de les Harley és conceptual. Des de fa dècades, els propietaris d’aquestes màquines han fet tot el possible per customitzar-les, és a dir, personalitzar-les amb peces i dissenys únics que, la majoria dels casos, donen com a resultat veritables obres d’art. Això no té res a veure amb el tunning, una pràctica exhibicionista, hortera i de poc gust on la «gràcia» consisteix a posar alerons als cotxes i equips de música el més ensordidors possibles per atordir el personal amb la merda makinera. En resum: l’esperit Harley no té res a veure amb els motoristes que es creuen Dani Pedrosa, ni amb els nengs que decoren les seves discoteques ambulants.

Dit això, queda clar que sento una debilitat especial per les Harley i tot el que representen… malgrat no ser-ne propietari. A un racó de casa hi tinc junts tres llibres que simbolitzen les tres coses que més desitjo en aquesta vida, i que mai no podré tenir. Els seus títols: Harleys, Laetitia Casta i Vivir y trabajar en un loft. És a dir, la moto dels meus somnis, la dona dels meus somnis i la casa dels meus somnis.

El fet de no posseir una Harley no m’ha impedit freqüentar bars on es reuneix el seu col·lectiu (com el Lips, del qual en vaig parlar fa dies, o un que tenia a pocs metres de casa i que malauradament va tancar, i on vaig establir una excel·lent relació amb el seu propietari (a qui gravava cintes de country) i amb la seva espectacular cambrera i on, a més, em relacionava fàcilment amb la clientela, gent oberta i gens sectària).

Per això, el 2003 vaig anar a algun dels actes de celebració del centenari de la Harley (als quals pertanyen totes les fotos que il·lustren aquest post, fetes per un servidor), i és molt probable que aquest any també hi vagi.

Només hi ha una cosa que em frena: el 2003, calia pagar una entrada per accedir al recinte, i això ja filtrava el personal. Aquest any és gratuït, i a més compta amb la col·laboració d’alguna radiofòrmula, i hi ha programats una sèrie de concerts impresentables (grups de versions com Smoking Stones, The Bon Scott Band o… Manel Fuentes!!!).

Això em fa pensar que hi anirà molta canalla i molta penya interessada en el món del motor en general (dels que els hi és igual veure les carreres de Fernando Alonso que les de Pedrosa). Si hi vaig, ja ho explicaré.

Que consti que en el fons me’n fot un pepino, perquè odio el futbol en general i el Barça en concret (ho sento, no puc amb els que van amb l’actitud de «som els més millors del món mundial» per la vida, i això ho aplico a persones, institucions, empreses, o societats anònimes). Però desitjaria que haguessin fotut fora el Laporta.

I seré molt clar amb els meus motius:

1. Pels nefastos resultats esportius, no només a la secció de futbol sinó a totes les altres, oblidades per la seva directiva. I no em serveix l’argument que anteriorment s’han guanyat títols. Aquí el que compta són els darrers resultats, i no hi ha ningú que no pugui veure que són nefastos.

2. Per considerar que el club, més que una institució esportiva, és una empresa on es valoren més els guanys econòmics. No hi ha més ridícul que veure com la directiva del Laporta es justifica dient que tot va tant bé, amb rodes de premsa on presenten un power point amb barres de colors i s’omplen la boca de paraules grandiloqüents i xifres estratosfèriques.

3. Per barrejar la política amb l’esport. Em sembla molt respectable que el Laporta sigui independentista, però no cal que ho faci saber a cada roda de premsa amb un «Visca Catalunya lliure» al final, o amb demostracions folklòriques al Nou Camp. Si es vol dedicar a la política, que fundi un partit o fitxi per CIU, la formació que més li escau.

4. Per utilitzar la tècnica del terror, fent creure que si prospera la moció de censura tot s’enfonsarà. És com quan el PP deia allò d’«España se rompe».

5. Per utilitzar el teatrillo sensibler, i fer el ploricó quan li venen maldades.

6. Per prepotent i cregut. Em recorda els directius d’aquella nefasta empresa on vaig treballar (GEC), on tot era fantàstic, tots érem uns triomfadors i els més millors.

I per molts motius més.

I sobre tot, per envoltar-se d’impresentables com el Xavier Sala-Martin, el pallasso de les jaquetes de colors, un individu amb qui tinc un compte pendent. I aquí ara entraré en el terreny personal.

El 2006, el famós economista va fer una sèrie de vergonyoses entrevistes a La Vanguardia als candidats a la presidència de la Generalitat. La primera, amb José Montilla, va ser del tot insultant (i no ho dic jo, ho va pensar molta gent). Com el Sala-Martin té una penosa pàgina personal a internet on consta la seva adreça personal, vaig enviar-li un mail titulat Si us plau, dediquis a una altra cosa. Deia el següent:

«Senyor Sala i Martin,
Sóc periodista des de fa més de 20 anys i em sembla indignant que un personatge com vostè, que pot ser un brillant economista, es dediqui a tasques que no li pertoquen.

Deixi el periodisme pels qui en saben. respecti el codi deontològic, i no caigui en el pitjor dels errors dels mals periodistes: no pretengui ser més protagonista que els seus entrevistats.

Naturalment, tot això és per l’entrevista amb el Montilla. em sembla una excel·lent tècnica de marketing començar la sèrie justament amb aquesta, la que sap que provocarà més polèmica. això li assegura que parlin de vostè i que per morbo llegeixin les altres entrevistes.

Crec que la reacció del Montilla és comprensible i jo mateix, davant unes preguntes tan estúpides, hauria fet el mateix i no hagués tingut tanta paciència. a més, crec que té la pell massa fina: «sectari» i «impresentable» no són insults, són descripcions que potser responen a la realitat. per cert, la gravació que ha penjat a la seva pàgina és pèssima.

Aquest tipus d’entrevista no és pròpia d’un diari seriós com La Vanguardia. més aviat sembla d’un programa de premsa del cor tipus «aquí hay tomate», on la intenció és treure de polleguera a l’entrevistat amb preguntes matxacones i barroeres.

Així que, dediquis a la seva feina, i deixi el periodisme pels professionals (en el seu extens currículum no hi he vist cap llicenciatura ni màster en periodisme o ciències de la informació). no tregui la feina a la gent que s’ha preparat i ha treballat durant anys.

I, per cert, vostè ja sap el virolai???»

L’individu em va respondre amb una carta del tot insultant, que reprodueixo aquí sota (tal com la va escriure, errades ortogràfiques incloses, el que novament demostra el seu nivell):

«Tens l’arrogancia de pensar que m’interessa minimament l’opinio d’un pallasso com tu? Doncs t’equivoques. I tambe t’equivoques quan dius que la decisio de publicar primer en Montilla es una estrategia de marqueting. Aquesta decisio la va prendre La Vanguardia contra la meva voluntat degut a les pressions politiques, els xantatges i les amenaces que rebien per part del PSC i del govern del PSOE de Madrid. Per treure’s la pressio de sobre van decidir avançar tota la cosa.

El problema que hi ha amb els periodistes com tu es que passin aquests tipus de xantatges i pressions per part dels politics sobre periodistes i vosaltes calleu com a rates miserables que sou. Per aixo us cal que vingui algu des de fora a fer la feina que sou incapaços de fer vosaltres.

Perque sou uns incompetents, uns covards i, vist el nivell intelectual del teu email, uns curts de gambals.

I ara, sisplau, deixa de tocar-me les pilotes. Jo, a diferencia de tu, periodista de 20 anys d’experiencia amb intel.lecte de nen de 8 anys, jo tinc coses importants a fer.»

No cal dir que vaig remetre la meva carta i la resposta del Sala-Martin al Col·legi de Periodistes, per l’insult que suposava a tot el nostre col·lectiu. També vaig protestar al Defensor del lector de La Vanguardia i al programa El Món de Rac1, però no vaig rebre cap resposta. Això sí, periodistes de renom com el Martí Gómez i el Joan de Segarra em van demanar que els enviés la gloriosa carta de l’economista de les jaquetes de colors, i l’Arcadi Espada se’n va fer ressò al seu blog.

He explicat aquesta penosa experiència per demostrar quin tipus de personatges formen part de l’equip del Laporta.

Això sí, dormiré igual de tranquil si continua o no. Com deia al principi, me’n fot. Però si haguessin tret Laporta, me n’hagués alegrat profundament. Com si el genial Antunez de Càmera Café li cridés «A la puta calle!!!«

Com aquests dies ens ho hem hagut d’empassar ens agradés o no, al final n’he hagut de parlar. Especialment penós va ser la cobertura que va fer TV3, com si es tractés d’una nit electoral. Només dues observacions sobre la jornada d’ahir: la desorganització del Barça a l’hora d’obrir les taules electorals, i el desmesurat temps que van trigar en fer l’escrutini (més que a unes eleccions generals), propi d’una república militar bananera que vulgui manipular els resultats.

I un últim apunt: ja que ens venen el Barça com a patrimoni de Catalunya, símbol de la nostra nació i tot això, per què no teníem dret a votar tots els catalans, i no només els socis?

Anit, mentre feia zàping, vaig tenir la desgràcia d’enganxar un tros d’Operación Triunfo, quan actuava una noia que interpretava una horrible versió del Highway to Hell d’AC/DC. La posada en escena tenia tots els tòpics: guitarrista heavy recargolant-se mentre tocava a un extrem de l’escenari, flames que s’encenien… No cal dir que, amb molt bon criteri, el Risto Mejide la va deixar verda, tot i que la cantant es va posar xula i no el va deixar parlar. Però aquell desastre de versió em va fer recordar l’extrem contrari.

Els responsables de la promoció d’artistes es mengen el tarro per a inventar biografies o fer atractives trajectòries vitals i musicals sense cap lluentor. Fa anys, per a explicar com un grup de pagesos de l’Amèrica profunda va gravar un disc de cançons d’AC/DC, sens dubte es van superar.

A les muntanyes de les Apalaches, una àrea aïllada d’influències culturals i musicals externes, els Hayseed Dixie van créixer amb la música tradicional dels seus ancestres, el bluegrass i el hillbilly. L’atzar va fer que un foraster de passada pel lloc xoqués contra un arbre i morís. En regirar entre les restes del cotxe a la recerca d’alguna identificació, el grup va trobar vells discos d’AC/DC en el seient del darrere. La única cosa que tenien per a escoltar-los era una vella gramola que només reproduïa a 78 rpm: van creure que era country i es van aprendre les cançons. Poc després, les van tocar per a un tipus d’una discogràfica i van gravar el seu debut, A Hillbilly Tribute To AC/DC (Dualtone, 2001).

El quartet, integrat per guitarra, mandolina, banjo i violí, era del tot anònim al principi: no apareixien ni els seus noms, ni cap detall. Només una foto de quatre tipus d’aspecte rústic, mal vestits, amb barbes i una tira negra que els cobria els ulls per a preservar la seva identitat.

Amb grans dosis d’ironia i sentit de l’humor, els Hayseed Dixie repassaven deu de les cançons més populars d’AC/DC. Així, aconseguien una genial adaptació dels èxits del grup de rock dur australià al bluegrass i el hillbilly trepidant. Més enllà d’una broma, exhibien un gran virtuosisme instrumental i demostraven un bon coneixement del material original.

Entre les versions destacaven Highway To Hell (un magnífic exemple de hillbilly, interpretat amb un accent d’allò més tancat), Money Talks i Back In Black (ralentit de forma sorprenent). Els Hayseed Dixie treien el seu costat més garrulo a Dirty Deeds Done Dirt Cheap (on el duel d’instruments desenfrenats culminava amb un sonor rot) i a TNT (amb sons més aviat escatològics), mentre que a You Shook Me All Night Long i Let’s Get It Up jugaven amb les harmonies vocals.

La gosadia dels Hayseed Dixie va tenir resposta. A més d’aconseguir una gira amb Lynyrd Skynyrd, les reaccions dels AC/DC no es van fer esperar: el baixista del grup australià, Cliff Williams, va tocar amb ells en una festa, i el seu líder, Brian Johnson, va descriure aquest disc com «hilarant».

Des de la seva irrupció el 2001 amb el seu tribut a AC/DC, els Hayseed Dixie han dut al seu territori campestre èxits de Kiss, Aerosmith, Queen, Sex Pistols, Judas Priest, i fins i tot els Scissor Sisters o Outkast.

El seu darrer disc fins el moment és No Covers (Cooking Vinyl, 2008), on el quartet ianqui interpreta per primera vegada només material propi. No és la única novetat: inspirat per les bandes de rock amb les quals ha tocat en els últims anys, inclou bateria i guitarres elèctriques en la meitat de les cançons.

La seva faceta més acústica apareix en bluegrass ortodoxos com Stonewall Hicks, Trickle Down, o Gonna Be Alright. En canvi, barreja banjos, mandolines i violins amb sons elèctrics en l’imparable Bouncing Betty Boogie, Stephanie Come To Me Secretly, el càntic hooligan You’ve Got Me All Wrong Baby i altres temes hard rock menys destacables.

Encara que és d’agrair l’intent d’evolució, el hard rockgrass de Hayseed Dixie resulta menys creatiu i divertit que les seves adaptacions d’èxits aliens. Potser en el seu pròxim disc l’encertin més.

Per veure el seu talent a l’hora de fer versions, aquí tenim uns quants exemples. Aquest és el Walk This Way d’Aerosmith:

Aquest l’Ace of Spades de Motorhead:





Aquest l’I Don’t Feel Like Dancing dels Scissor Sisters:

I aquest el Roses d’Outkast:

No podria acabar aquest homenatge a la música hillbilly sense posar una de les millors escenes del que jo anomenaria «intercanvi musical» després del diàleg entre els sintetitzadors i la nau extraterrestre a Encuentros en la tercera fase. Es tracta del Duelling Banjos de la mítica pel·lícula Deliverance, on un dels urbanites que patirà l’ira dels rednecks desafia a un nen amb evidents trets físics de retard mental en un improvisat duel instrumental:

I com no vull acabar amb mal rotllo després de l’anterior post, ni pretenc amargar el cap de setmana a ningú, una recomanació musical, això sí, amb matisos: Michael Franti.

La trajectòria d’aquest personatge és exemplar: va jugar amb el caos amb Beatnigs (88), va industrialitzar el rap amb The Disposable Heroes of Hiphoprisy (Hypocrisy Is The Greatest Luxury, 92) i va posar música als deliris de William S. Burroughs (Spare Ass Annie, 93).

Aquí podeu veure, per exemple, el vídeo de la cançó més famosa de The Disposable Heroes of Hiphoprisy, Television:

En el seu actual projecte, Spearhead, va deixar el terrorisme sonor per abraçar amb passió la sensualitat que li proporciona una potent i nombrosa banda, aconseguint una riquesa rítmica impressionant.

Més orientades cap el funk que cap el jazz i el rap, les cançons de Spearhead freguen a vegades el raggamuffin, transiten per vies acústiques, i també es transformen en miniatures pseudofolkies.

El conjunt es completa amb referències a Gil Scott-Heron i, sobre tot, una veu greu, càlida i profunda com poques, que entregada a exercicis de vocalese, emulant els scats de George Benson i l’estil arrossegat de Johnny Guitar Watson, o contrastada con cors femenines, eleva el rap fins la categoria d’art poètic.

Però Franti té un problema: si els dos primers àlbums amb Spearhead (Home, de 1994 i Chocolate Supa Highway, de 1997) van ser una meravella, els següents treballs van baixar de nivell.

Everyone Deserves Music (2003) va ser un presagi: la proposta del cantant i activista perdia oli. Des de llavors, el raper d’exquisida modulació, el que tants bons records ens va deixar al front de Disposable Heroes Of Hiphoprisy, estava a anys llum.

Això empitjora en directe. Quan el primer tema d’un dels seus concerts serveix per a què el percussionista es llueixi amb un llarg solo, comencem malament: és un avanç d’una contínua successió d’exhibicions instrumentals innecessàries. La manca de definició és el problema: els músics són excel·lents, però la barreja final no té personalitat.

Avui dia, assistir a un concert de Spearhead és com veure, comprimit en dues interminables hores, un festival benèfic de bon rotllo amb Bob Marley (o en el seu defecte, el seu fill Ziggy), Sly & Robbie, Santana, Mano Negra, Sly Stone, i un llarg etcètera.

Franti ha arraconat gairebé completament la seva condició de recitador, i la veritat, per aquesta mena de cançons, és millor Ben Harper. I si el seu esperit combatiu, amb les seves batalletes sobre Irak, només l’inspira toves melodies de boy scout, val més que ho deixi. On és el Franti de Television, the Drug of the Nation? A aquest pas, aviat col·laborarà amb Macaco, Ojos de Brujo o, pitjor encara, Manu Chao.

Ara ens arriba el seu nou videoclip, Hey World (Remote Control Version), un avanç del nou àlbum All Rebel Rockers, que sortirà el 9 de setembre. I la veritat és que no és per tirar coets, ja que més aviat sembla una mala versió del Hey Ya d’Outkast (una cançó que ja de per sí no puc suportar).

Per això, em quedo amb la sensualitat de Love Me Unique, una de les cançons de l’àlbum Love Kamikaze (2008), integrat per material inèdit sobre l’amor i el sexe que Franti va considerar que no encaixava en la línia política dels seus darrers treballs.

Si voleu veure més vídeos de Franti i Spearhead, doneu una mirada al seu canal a YouTube.