Ciudad Criolla

Crec que ja he comentat en diverses ocasions que, com en el futbol, tothom es creu qualificat per parlar de música i que, quan es tracta de defensar els seus artistes preferits, els fans es converteixen en personatges perillosos que no veuen més enllà del seu objecte d’admiració.

També he parlat de la plaga dels telèfons mòbils als concerts per fer fotos i gravar vídeos on no es veu una merda, i l’afany per després penjar-los a internet (sobre tot a YouTube).

I finalment, més d’una vegada he recordat que el món de la crítica musical està ple d’intrusisme i de gent que treballa a grans mitjans sense tenir ni idea del què escriu.

Tot això ve perquè avui, a El Periódico, el meu col·lega Miguel Martínez ha escrit un excel·lent article d’opinió on recull més o menys totes les idees abans exposades. Es titula La agonía del crítico musical i, de manera resumida, podem dir que alerta sobre el perill d’extinció que corre la nostra professió, sobre tot a partir de les noves tecnologies digitals i internet, que converteixen a qualsevol persona en fotògraf o periodista.

La possibilitat que tothom tingui el seu propi blog és un arma de doble fil. Sincerament, no crec que tothom estigui capacitat en parlar de música, de la mateixa manera que a mi no se m’ocorrerà fer un blog sobre medicina o dret. I no crec que el fet que tothom pugui opinar sigui positiu (està clar que no defenc la teoria del Monegal segons la qual tothom que mira la tele està capacitat per criticar-la).

En fi, us recomano l’article de Martínez. Almenys em fa sentir que no estic sol en les meves opinions. En aquesta pàgina el podeu trobar, i si cliqueu a la imatge de l’esquerra, el podreu llegir en una versió ampliada.

Ara que gairebé ha passat una setmana des dels dos concerts de Tom Waits a Barcelona, crec convenient expressar unes quantes coses que ningú no s’ha atrevit a dir, potser encara amb ressaca pel que van veure.

1. El local: siguem clars, l’Auditori del Fòrum és una puta merda. Les butaques poden ser molt còmodes, això ningú ho nega, però ningú li treu el seu caràcter de sala perfecta només per a convencions de partits polítics, reunions d’informàtics de Microsoft o juntes del Barça per projectar powerpoints. La seva fredor és immensa, totalment inadequada per l’espectacle del Waits.

Crec que Barcelona deu ser la única ciutat de tota la gira del cantant (no només la part europea, sinó també la nord-americana), on ha trencat la tradició d’actuar a teatres amb cara i ulls. Encara no sé com va acceptar actuar en un lloc així. I que no em tornin a venir amb la historieta que no hi havia més llocs: L’Auditori (el verdader) estava disponible, així com el Palau de la Música i el Gran Teatre del Liceu.

2. A l’Ajuntament de Barcelona es deuen pensar que, com les entrades dels concerts de Waits tenien preus tant elevats, tots els que hi anàvem teníem el cotxe amb el xofer esperant a l’entrada. En canvi, quan actua el Bruce Springsteen, com és l’heroi de la classe treballadora i l’amic de Barcelona, tot són facilitats amb el transport públic: s’allarga el metro una hora, es munta un servei d’autobusos especials, etc. En canvi, pel Waits el metro va tancar a la seva hora (així com el tramvia), els autobusos nocturns anaven tant plens que no paraven, i els taxis brillaven per la seva absència.

3. I ara entrem amb el Tom Waits. Em fa moltíssima gràcia que tothom alabi la seva capacitat de canviar de repertori cada nit. Una nova mostra que la gent no té idea de res. Una de les coses que pot semblar més sorprenents de l’artista (i jo ho vaig descobrir després de llegir el llibre Tom Waits. Conversaciones, entrevistas y opiniones), és que admira profundament Prince, un músic que aparentment té poc a veure amb ell. I què fa Prince? Doncs abans d’enfrontar-se a una gira, es tanca amb la seva banda i assagen a la perfecció un repertori bàsic de 200 o 300 cançons. Això és el que permet que cada nit puguin variar el repertori, sense un guió fix.

En resum, Waits no ha fet més que copiar el mètode de treball de Prince (i això no li treu mèrits, que consti, però tampoc no justifica els exagerats elogis que alguns han escrit). I una altra cosa que ha copiat del geni de Minneapolis: el seu interès en reconstruir les cançons i fer-les diferents. He vist uns quants concerts de Prince, i us puc assegurar que mai no toca un mateix tema de la mateixa forma, i en això rau la seva grandesa com a músic, que no es limita a reproduir el so dels discos. I Waits, per sort, fa el mateix. Però, repeteixo, no li atribuïm més mèrits dels que es mereix.

4. Un darrer apunt, aquest més personal. A mi me’n fot que un artista es comuniqui amb el seu públic, es mostri simpàtic o accessible: m’interessa que actuï i ho faci bé, i punt. Per això, em repateixen els trucs fàcils per guanyar-se la gent: els crits «Hola Barcelona», els intents de parlar en un castellà o català macarrònic, el recurs de penjar una senyera o una bandera del Barça en el pitjor dels casos… ho sento, però no m’ho crec. És com quan un jugador de futbol d’aquests que valen una milionada arriba i diu «sempre he volgut jugar al Barça», i la gent s’ho empassa, quan tothom sap és que si ha vingut és per la pasta. I en un concert, el que em molesta encara més és quan fan cantar el públic: perdonin, però jo he pagat per veure un determinat artista, no per quedar sord amb un paio que tinc al costat o al darrera i que desafina! Si vol cantar, que ho faci a la dutxa!

El cas del Waits no va ser tant patètic com el d’altres que venen per aquí (i això va pel Springsteen – la veritat és que començo a estar fins els ous de tanta cantarella de com estima Barcelona i com els barcelonins l’estimen, i com això omple pàgines i pàgines de diaris. Abans que m’acusin de que no m’agrada el Boss, només diré una cosa: el vaig veure l’any 1988, amb pocs dies de diferència, al concert d’Amnistia i després ell sol… i la veritat, vaig quedar tant fart i cansat, que en tinc prou per la resta de la meva vida. Això sí, em va encantar el seu disc We Shall Overcome: The Seeger Sessions). Però tornant al Waits, va caure en uns trucs que no calien: fer cantar al públic Innocent When You Dream va ser un dels moments més ridículs que recordo, o fer tocar les palmes a gent sense sentit del ritme…

5. Ah, em deixava el tema dels encarregats de sala que vigilaven que la gent no fes fotos. A la meva amiga Audry, per fer una sola foto sense flash li van donar un avís, i en canvi darrera meu hi havia algú que no parava de tirar fotos amb flash. En fi.

Ah, per cert, avui a YouTube ja hi ha penjats alguns vídeos del primer concert del Springsteen a Barcelona. Són tan lamentables com de costum: no es veu una merda i el so és dolent. Però això no importa, no? El que compta és demostrar que «jo vaig ser-hi i aquí en tinc les proves.»

La reacció generalitzada dels seguidors de Tom Waits respecte als seus concerts a Barcelona m’ha fet pensar de nou en el perill que implica ser un fan acèrrim, d’aquells que riuen totes les gràcies del seu ídol. Ara aixeca les mans i tothom «ohhhh». Ara et fa cantar, i tothom a bramar encara que no sàpiga la lletra. Ara cita la paraula «Barcelona» o «Catalunya», i tothom té un orgasme com el tipus de l’anunci de Media Markt. I penseu que jo em considero un fan del cantant nord-americà, però potser sé distanciar-me, i intento no perdre la meva identitat enmig de la massa.

Els polítics i els pares es preocupen del benestar dels joves, i fan campanyes en contra del tabac, l’alcohol i les drogues. Però hi ha més perills. Per què no s’han plantejat els riscos que suposa pertànyer a un club de fans, tot el més semblant a ingressar a una secta?

Per demostrar una teoria cal una base empírica, i fa temps vaig fer un experiment: aquí hi ha el relat de la meva experiència en el món dels clubs de fans. Hauria estat fàcil triar el d’un ídol tipus Bisbal, però vaig optar pel d’un cantant català de pop que, a priori, semblava que tindria seguidors dialogants. Un incís: internet ha generat la proliferació de clubs de fans, amb el format de comunitats o fòrums (1), i la seu virtual del club de fans del cantant escollit era precisament a Yahoo! (i dic era, en passat, perquè fa relativament poc els seus responsables van decidir tancar-lo, en vista de la poca comunicació entre els seus components).

El contingut dels missatges dels clubs de fans es pot resumir en un: que bo que és el nostre líder. Després d’esperar setmanes llegint bajanades repetitives, surt l’espurna que pot provocar un incendi. En el cas de l’experiment, un seguidor del cantant es queixava que a les llistes del millor de 2004 del Rockdelux no sortís el disc del seu ídol, i això va degenerar en una crítica ferotge cap a la publicació (2). Era el moment d’encendre el foc, i vaig intervenir amb missatges que posaven en qüestió l’artista. La reacció: l’atac indiscriminat dels seus seguidors.

Pensem en aquest cantant i en les conductes que provoca entre els seus fans. Tenim un líder que mai no pot ser criticat, perquè tot el que fa és bo, i és el que està més al dia de les últimes tendències (3).

Amb la personalitat anul·lada, tot el grup reacciona com un conjunt, perd la capacitat d’autocrítica, i si algú introdueix un element que posa en dubte el líder, és eliminat (parlem d’una comunitat virtual; en el món real, la meva experiència m’hauria provocat que em trenquessin les cames).

El cas que ens ocupa és especialment interessant perquè el líder s’adreçava directament als seus fidels de forma regular a través de missatges, i divulgava la seva paraula en altres mitjans (ràdio, televisió) per aconseguir més adeptes.

A més, els membres del club tenien accés a una sèrie de material exclusiu: samarretes en edicions limitades, MP3 amb rareses… I després, és clar, tenien a la seva disposició un recull d’articles que elogiaven el seu artista (4).

Aquestes conclusions coincideixen amb les d’autors que han analitzat les alteracions que pateixen els adeptes a les sectes: disminució del pensament crític i independent i processos de pensament maniqueus; imposició de l’emocional sobre el racional; i transformació de la pròpia identitat per una altra sintètica que reprodueix la identitat grupal.

I el comportament del club de fans objecte de l’estudi coincidia, almenys en quatre punts, amb els descrits per l’expert Pepe Rodríguez com a característics d’una dinàmica de sectarisme destructiu: (1) viure en una comunitat tancada; (2) propugnar un rebuig total de la societat: fora del grup tots són enemics; (3) ser un grup cohesionat encapçalat per un líder carismàtic que pretén posseir la Veritat Absoluta; i (4) controlar la informació que arriba fins als adeptes ocultant-la i/o manipulant-la a la seva conveniència.

Estic segur que aquest tipus de comportament no era en absolut exclusiu d’aquest cas, i de ben segur el trobaríem en altres tipus d’artistes més minoritaris… fins i tot en móns com l’òpera, on els fans fonamentalistes arriben a fer por. O fins i tot entre alguns seguidors de Tom Waits, perquè no dir-ho.

La indústria discogràfica ha vist el potencial del caràcter sectari dels clubs de fans, i s’ha inventat la figura de l’street team com a eina de màrqueting de promoció d’un artista: un grup de voluntaris, els seus fans més acèrrims, que volen veure’l triomfar, que estan motivats per ajudar-lo a vendre CD i incrementar la seva base de fans. És a dir, el que en el món de les sectes es coneix com fer proselitisme.

Els missatges utilitzats per les discogràfiques per encoratjar els fans a apuntar-se a un «equip de carrer» tenen tot l’estil de captació de les sectes, amb expressions com spread the word, que pot traduir-se com «fer córrer la veu», però també «difondre la paraula (sagrada)». Fan falta més evidències?

És possible renovar un estil amb tanta tradició com el blues? Malgrat el que puguin pensar els més escèptics, sí. Això és el que fa el canadenc Benjamin Darvill, antic component del grup de pop alternatiu Crash Test Dummies, on tocava la guitarra i la mandolina.

Però Darvill s’ha fet ara famós amb el sobrenom de Son of Dave, un projecte que fusiona el passat del blues amb les innovacions del hip hop. O el que és el mateix, Son of Dave és un modern home orquestra – això sí, sempre vestit com si fos un gàngster de pel·lícula dels anys 50, barret inclòs – que canta, toca l’harmònica i utilitza el sampler per repetir loops de sons a l’estil d’una caixa de ritmes humana.

Quan el grup canadenc del que formava part Darvill es va instal·lar una temporada a Londres, ell va tenir temps per començar a treballar en el seu projecte en solitari, decidit a explorar el seu interès per al blues. Va ser llavors quan va descobrir un pedal d’efectes que li permetia incorporar fragments de sons. D’aquesta manera, va crear un patró rítmic vocal d’influències funk i hip hop que feia servir com a base, mentre a sobre cantava i tocava l’harmònica.

Així va néixer Son of Dave (perquè son pare es deia Dave), i el 2000 va treure el seu debut autoproduït 01, al qual seguiria 02 el 2006. El seu darrer treball (a l’esquerra), acabat de publicar-se, porta per títol 03 (Naïve, 2008). Els qui en vulguin saber més coses de primera mà, poden consultar el seu blog.

Diuen que la gràcia de Son of Dave és veure’l en directe: allí es on desplega tota la seva espectacularitat. I com encara no l’hem vist pels nostres escenaris, en aquesta pàgina en podeu veure una mostra, un duet amb un grup del qual ja he parlat aquí, Moriarty, amb el clàssic de Peggy Lee Fever.

I aquí tenim Old Times Were Good Times, el primer single del disc 03:

I per acabar, una curiosa versió del Harder, Better, Stronger, Faster de Daft Punk:

A França surt el divendres 11 de juliol i aquí, només quatre dies després, el 15. I sense dubte, abans que arribi a les botigues serà un dels àlbums més esperats i alhora comentats de l’any. I tot això per què? Perquè parlem del nou disc de Carla Bruni, la primera dama (i no es una metàfora) del país dels gals.

Comme si de rien n’était, el tercer àlbum de la senyora Sarkozy, està produït per Dominique Blanc-Francard, i la foto de la portada (a la imatge de sota) l’ha feta el prestigiós Jean-Baptiste Mondino. El disc inclou catorze cançons, la majoria escrites per la Bruni.

Les excepcions són La possibilité d’une île (basada en una novel·la de l’escriptor Michel Houellebecq, també portada al cinema pel propi autor), Déranger les pierres (amb música de Julien Clerc i lletra de Carla), la balada country You Belong to Me popularitzada per Patsy Cline, i el clàssic italià Il vecchio e il bambino.

Per desig de la pròpia Carla, els beneficis obtinguts per les vendes d’aquest disc es destinaran a la Foundation de France.

El primer single de Comme si de rien n’était és L’Amoureuse, amb lletra i música de Bruni. Entre els músics que l’acompanyen crida l’atenció la presència del guitarrista Freddy Koella, un antic col·laborador de Willy DeVille, en especial a la seva etapa més centrada en la música de Nova Orleans, així com de Bob Dylan, Dr. John i Johnny Adams, i de Benjamin Biolay als arranjaments de corda.

Ara el més interessant serà veure com reacciona el públic davant el nou àlbum de la cantautora. Amb ocasió de l’elaboració d’un informe per a la revista Rockdelux sobre Naïve, la discogràfica francesa que ha editat tots els àlbums de la Bruni, vaig entrevistar Hugo Hernández, label manager del segell a l’estat espanyol.

Com era d’esperar, el tema de Carla va sortir, per dos motius. El primer, l’èxit que va suposar per a Naïve el seu primer treball Quelqu’un m’a dit (2002). «Va ser una sorpresa que ningú no esperava, ni ella mateixa. Aquí vam sortir amb 300 còpies, era més coneguda a França o Itàlia. Era un disc sense cap pretensió, fet amb molt carinyo per una noia a la que li agrada la música i que va disfrutar fent-lo. D’aquetes 300 còpies hem passat a vendre 85 mil només a l’estat espanyol (el que suposa Disc de Platí), i a França van arribar a un milió dues-centes mil. Va ser un boom».

Però desprès de la seva boda amb Nicolas Sarkozy, les coses són molt diferents per a l’ex model. L’Hugo ho tenia clar: «No sé què passarà a partir d’ara. Amb el primer disc hi havia una consigna de dir que la part rellevant d’aquest personatge, de la seva carrera, estava present però no la volíem incentivar. Ara amb el seu matrimoni tot s’ha desbordat: la premsa groga en parla cada dia, i la premsa musical i especialitzada que havia apreciat aquesta faceta de Carla ara mateix… Sé que de manera natural canviarà gran part del públic que havia tingut amb els dos primers discos, perquè molta gent per la seva ideologia el rebutjarà».

Al marge d’aquest rebuig, hi ha una dificultat afegida: «Com a primera dama, com et planteges una promoció? Ve amb cotxe oficial i guardaespatlles? O una possible gira que mai no hem tingut aquí, però que s’estava començant a materialitzar… L’altre dia parlava amb la seva manager i em deia que la Bruni la volia fer, però que no sabia què suposava fer una cosa així. A més, la cobertura de mitjans de comunicació sensacionalistes serà brutal», explicava Hugo.

I ara parlaré del que sento jo respecte Carla Bruni. Reconec que el seu debut em va enamorar, com a molts: per la seva veu xiuxiuejant i sensual (i a més en un idioma tant romàntic com el francès!), les lletres introspectives, la instrumentació austera i acústica, les influències de la chanson, però també del folk, el jazz i el blues, la sensació de sinceritat que destil·lava el disc (no era el típic producte d’una famosa que té un caprici) i, és clar, per la bellesa de la cantant.

Però tota aquella perfecció tenia un problema: de sobte, va començar a sonar arreu, i només va faltar que alguna de les cançons s’utilitzés en algun anunci per crear una situació de sobresaturació.

Vaig pensar que el seu segon disc No Promises (2007) em faria recuperar l’esperança en la Bruni, però em va decebre. Reconec el caràcter arriscat del projecte (musicar poemes anglosaxons dels segles XIX i XX), però m’esperava una altra cosa, no sé el què.

Ara diuen que amb el nou disc Comme si de rien n’était ha tornat a l’esperit del seu debut. Ho podeu jutjar vosaltres mateixos, ja que a la seva web se’n poden escoltar en primícia totes les cançons, previ registre.

En qualsevol cas, si bé reconec que no em fa cap gràcia que Carla tingui un marit com Sarkozy, ja m’havia decebut abans per motius musicals.

Espero que algun dia canviaré d’idea… i pel que he escoltat del nou disc, no crec que trigui gaire, la veritat, perquè sona molt i molt bé… Quina meravella és Notre Grand Amour Est Mort, per Déu!!!