Ciudad Criolla

L’altre dia parlava de la comunitat professional Xing i de com m’havia negat a afegir-me a un grup anomenat Xing Barcelona perquè hi formava part un alt càrrec falangista. I com no recordava el seu nom (Ángel Gómez Puértolas), vaig haver d’entrar al seu perfil.

Entre les utilitats que et proporciona Xing hi ha la possibilitat de saber qui ha visitat el teu perfil. Així que no m’hauria d’estranyar que aquest matí em trobés a la meva bústia de correu un email del senyor Gómez Puértolas. Al principi, ho he de reconèixer, m’he acollonit. Però després ja tenia més curiositat que una altra cosa, i he llegit el missatge, que reprodueixo aquí a continuació. (Nota: està escrit així, amb majúscules – com tothom sap, una manca d’educació en la comunicació a la xarxa, perquè denota un to cridaner – , i amb faltes d’ortografia que, tot i que puguin semblar frases del guió de Torrente, són així):

«MIQUEL BOTELLA DISTIONGUIDO SEÑOR :

EN PRIMER LUGAR LE AGARDEZCO SU VISTA A MI PERFIL
ESTUVE EN EL EVENTO XING DE AYER EN EL RESTAURANTE RIBELINOS DE DIAGONAL EN BARCELONA.

EL STANDING ES ALTO Y EL PRECIO TAMBIEN LO ERA , ESO ACASO RETROTRAE MUCHO A PERSONAS QUE NO TENGAN UNA EMPRESA PROPIA , O NEGOCIO O UNA FINANCIACION AUTONOMA QUE LE PERMITA CIERTAS DISPENSAS ECONOMICAS PERIODIA CAMENTE,PARA CIONTACTAR FISICAMENTE A TRAVES D EKLOS EVEWNTOS POR ELLOS PROMOCIONADOS .

PERO EL CONTACTO DE PUBLICDAD O INCLUSO DE MARQUETING Y AMISTAD QUE EN ESTA PAGINA DE XING SE CONSIGUE , ES MUCHISMO MAS SERIO QUE OTROS DE LA RED Y PODRIAMOS SEGUIR A TRAVES DE AQUI O EN BLOG D EL AUTOMOVIL O EN EL ASPECTO POLITICO SEGUN SEA SU IMNTERES CON TEMAS Y OPINIONES O INCLUSO SUGERENCIAS ,DE COMO DEBRIAN SER ESOS CONTACTOS Y ORIENTARLOS .

MUCHISIMAS GRACIAS DE NUEVO .»

No cal que digui que no tinc cap interès en respondre aquest senyor, ni incorporar-lo a la meva llista d’amics ni res de res. Ho sento, però crec un paio que presumeix de ser Sexto Presidente Historico de Falange Espanyola hauria d’estar a la presó fa anys.

Per què explico tot això? Perquè avui he llegit un article (el de l’esquerra) de la meva admirada (sí, una altra) Imma Sust al Diari Metro on parlava d’una altra comunitat virtual, Facebook, i la dèria per apuntar-se a les llistes d’amics que en realitat no coneixies, i com tot es reduïa a tafanejar la intimitat de les persones.

Canvi de tema: avui els diaris anaven plens de la presentació del Museu del Rock del Tardà. Res a destacar, sincerament: que si el porc volador inflable, que si el vestit de núvia de la Madonna, que si col·leccions dels Beatles i els Stones… Entre els convidats il·lustres a l’acte hi havia Ramoncín. No faré més comentaris.

Ah, sí, aquesta tarda he descobert l’adreça www.museudelrock.es/. Pertany a un blog anomenat Heavy Metal Bars (a la foto superior) que, com el seu nom indica, parla de bars de Barcelona, Catalunya, Europa i els Estats Units on sona aquest estil musical. Què significa això? Que quan el «senyor Paraula de Stone» vulgui posar en marxa la web de la seva obra faraònica, tindrà alguns problemes per trobar dominis lliures.

Acabo de venir d’una de les experiències més surrealistes de la meva vida. Resulta que com molta gent estic apuntat a Xing, una mena de comunitat virtual per establir contactes professionals.

De tant en tant, rebo invitacions per apuntar-me a estranys grups, algunes amb sorpresa inclosa (com la d’unir-me a un anomenat Xing Barcelona, oferta que vaig refusar en descobrir que un dels seus components, un tal Ángel Gómez Puértolas, va ser o és president de Falange Española Auténtica).

La invitació més recent la vaig rebre fa pocs dies, i me l’enviava una noia anomenada Sandra I., de professió terapeuta, i em convidava a assistir a una xerrada gratuïta sobre Llibertat Emocional.

En altres circumstàncies, hagués passat del tema, però em va cridar l’atenció el currículum de la noia (amb un passat com a cap de màrketing a importants empreses, que de sobte va deixar per dedicar-se a la medicina alternativa). En concret, Sandra ensenya una tècnica de creixement personal anomenat Mètode Sedona.

Després d’investigar per internet i aclarir que no es tractava de cap mètode de captació sectària o afí a la cienciologia, com aquesta tarda no tenia res a fer m’he apropat a una llibreria de Gràcia on es feia la xerrada.

En total érem nou persones: la Sandra, tres nois i cinc noies. Primera nota a peu de pàgina: crec que el món aquest del creixement personal obre moltes possibilitats a l’hora de lligar, perquè hi predomina l’element femení, força interessant en la majoria dels casos.

Al llarg d’hora i mitja, la Sandra ens ha explicat la seva experiència personal i com va arribar a descobrir el mètode Sedona (amb una gran acceptació en el mercat anglosaxó, com és natural), i el pitjor ha arribat quan ha volgut que el poséssim en pràctica amb un exercici.

Si hi ha una persona que és incapaç de relaxar-se (no només anímicament sinó físicament, i si no que li preguntin als meus entrenadors personals, quan provaven sense èxit que em relaxés per fer estiraments), és un servidor.

Ho sento, però totes aquestes tècniques d’«ara tanca els ulls, ara concentra’t en el teu cos, ara visualitza el que et preocupa, ara deixa-ho anar…», em deixen totalment fred, no em serveixen de res. No he visualitzat res, no he sentit cap sensació física ni espiritual, ni cap alliberament d’energia, ni res per l’estil. He sortit igual que he entrat. I això que algun que altre problema al cap sí el tinc, i darrerament té nom de dona.

No ho sé, potser sóc una persona massa racional, massa pràctica, per trobar utilitat a aquestes coses. No vull dir que siguin xorrades, però a mi no em serveixen, malauradament.

En fi, que ha estat una tarda entretinguda on he entrat en contacte amb un món que desconeixia i que, pel que he vist, no m’atreu massa… excepte per l’element femení, com ja he dit.

Ni Barry White ni hòsties. Fa anys, la millor música ambiental per cardar era la de Teddy Pendergrass. Les seves balades, redescobertes als anys 80 per la pel·lícula d’Alan Rudolph Choose Me (1984), eren irresistibles i creaven l’ambient necessari pels moments més íntims.

I ara? El meu descobriment més recent per aquest tipus de maniobres amoroses, tot i que ja ha sortit fa uns mesos, és el novaiorquès José James, descobert pel productor i DJ britànic Gilles Peterson, fundador del mític segell Talkin’ Loud, i fitxat per a la seva nova companyia Brownswood Recordings. Encara que el 2001 va publicar l’àlbum Jungle To Jungle, The Dreamer és el disc que ha donat a conèixer James a nivell massiu.

Profundament arrelat en la tradició del jazz vocal, el cantant de Brooklyn incorpora també elements de blues urbà, hip hop, soul, spoken word i drum & bass. Amb el seu peculiar estil, evoca a mites del jazz soul dels 70 com Gil Scott-Heron i Terry Callier.

The Dreamer és, com el seu títol indica, un àlbum relaxat per a somiar i per a fer l’amor, amb una instrumentació mínima (el contrabaix d’Alexi David, la bateria de Luke Damrosch i Steve Lyman, el piano de Nori Ochiai, i trompeta i guitarra ocasionals) encara que afeccionada als solos extensos.

Perquè en el fons el que importa és la veu sensual, càlida i xiuxiuejant de James, excepcional en sedoses balades jazz com la qual dóna títol a l’àlbum (amb la magnífica trompeta solista d’Omar Abdulkarim) o Velvet, o en ritmes més accelerats propers al drum & bass (Love).

Les versions triades per José tampoc tenen desaprofitament: el Park Bench People del grup de rap Freestyle Fellowship (la concessió «moderna», amb un so més elèctric i la guitarra de Gal Ben Haim a l’estil d’un George Benson dels bons temps); el Spirits Up Above de Rashaan Roland Kirk (amb el piano convidat de Junior Mance i un espectacular joc de veus); i el Nola de Bill Lee (un tema de la pel·lícula She’s Gotta Have It, o Nola Darling com es va estrenar en alguns països, compost pel pare de Spike Lee).

Per tot això, no és estrany que alguns es refereixin a José James com el cantant de jazz per a la generació del hip hop.

Tot i que el 22 de setembre el cantant actuarà a la sala Bikini de Barcelona en el marc de la programació del BAM, aquí podeu veure’l en concert al Paradiso d’Amsterdam:

http://www.fabchannel.com/embed/player.swf?up=artist.jose_james.a

I aquí el teniu en el seu vídeo més recent, Park Bench People:

I els qui tinguin algun rotllo pel cap de setmana (que NO és el meu cas), ja saben quina música poden posar.

La premsa diària, en la seva lluita constant per aconseguir més vendes, ofereix cada cop més regals i promocions. Una de les més recents la fa el diari El País, i és una col·lecció de 24 CD de chill out sota el lema «Más que un género, todo un estilo de vida».

Per vendre millor el producte, un tal Lino Portela escriu un article on explica què és això del chill out, amb fragments realment magistrals: «Es la música que no se escucha, se siente. Ésa podría ser una rápida definición de chill out -literalmente, enfriarse -, un estilo musical que en apenas 20 años ha pasado de actor secundario a estilo de vida. La historia de este curioso ascenso de categoría musical habría que buscarla a principios de los noventa en las fiestas celebradas al aire libre. Herederas de las comunas hippies de los setenta, estas ceremonias de música electrónica encontraban el sitio ideal en playas, minas abandonadas o bosques aislados. No había vecinos a los que molestar con los potentes equipos de sonido que escupían música electrónica en todas sus variantes. Trance, break, house… Pero no nos atragantemos con las etiquetas. Inevitablemente, las drogas jugaban un papel importante en aquellas reuniones capaces de alargarse varios días. Y, como en muchas cosas en la vida, el subidón acarrea un bajón. Éste había que contrarrestarlo de la manera más suave y esponjosa posible. Se crearon entonces esos espacios acolchados para que la mente, tras los excesos, volviese a la normalidad. En esas mullidas y cálidas zonas de relajación sonaba también música electrónica, sí, pero mucho más tranquila, más suave, más relajada… Era la música chill out.»

La llista de CD de la col·lecció inclou lliuraments dedicats al chill out barrejat amb tots els estils (tango, flamenc o reggae), i totes les procedències geogràfiques (africà, asiàtic, grec, mediterrani, llatí, celta, italià, hawaià, francès, mexicà, etc.)

Retrocedim una mica en el temps: el 2004, en un episodi d’El cor de la ciutat, l’impagable personatge que responia al nom de Gus – per als qui no se’n recordin, un compositor amb aficions escatològiques que era capaç de qualsevol cosa per lligar -, renegava de la música chill out i de les barreges que havien sorgit darrerament amb aquest estil, i acabava proclamant que el proper invent seria la «sardana chill out».

Això, que podria semblar exagerat, no està gaire lluny de la realitat. Segons les llistes d’èxits de finals del 2003, un dels discos més venuts al nostre país va ser Opera Chillout.

Anem per parts: què és el chill out? Si fem cas del que deia el text que acompanyava la promoció d’aquell disc en una coneguda cadena francesa de productes culturals, «el terme chill out, que es podria traduir com «de bon rotllet» o «zona de descans», es va començar a encunyar en l’ambient nocturn de les discoteques com a alternativa a l’estrès i a l’electrònica pesada.»

En el cas d’Opera Chillout, la cosa consistia a agafar, com deia en la portada, «les àries d’òpera i de clàssica més chill i lounge», posar-hi ritmes i textures electròniques i relaxants que en fan irreconeixibles els originals, i a córrer. A més, amb la particularitat que al costat de les adaptacions de Nabucco, Madame Butterfly, Tosca, Don Giovanni o Turandot, hi trobaves La llista de Schlinder de John Williams!!! El més bo de tot (millor dit, el més alarmant) és que l’invent era català, estava editat per una discogràfica catalana i comptava amb intèrprets catalans (la soprano Júlia Farrés, el tenor Sergi Bellver, o l’Orfeó de Sabadell i la Coral Nova Egara, entre d’altres).

A qui satisfà un producte d’aquestes característiques? Als amants de l’òpera, per descomptat que no, ja que es tracta dels aficionats més fonamentalistes que hi ha (juntament amb els del jazz), capaços de muntar un escàndol cada cop que a algun director escènic se li acut introduir una innovació en una òpera clàssica. I si no, que ho preguntin al pobre Calixto Bieito. D’altra banda, els que escolten chill out estan massa penjats per notar qualsevol barreja.

I és que el chill out amb totes les seves variants (tango, flamenc, òpera, clàssica, etc., etc.) no deixa de ser una posada al dia (adaptada a les darreres modes musicals i a les noves tecnologies) d’aquells nyaps que feia Luis Cobos en incorporar un bombo de música disco a qualsevol gènere (dels valsos a les cançons ranxeres, tot valia), encara que també es podria considerar com una evolució de la pallissa del new age.

I els que compren l’Opera Chillout o qualsevol altre subproducte similar són els que abans també compraven els treballs del Cobos: gent sense criteri, que es deixa guiar pel que veu a la televisió (sobretot, que no hi falti l’adhesiu «Anunciat a TV»), per les promocions descarades a programes de gran audiència. Gent que ha llegit o ha sentit parlar d’alguna cosa anomenada chilao i que vol estar a la moda. Una altra cosa seria preguntar per què utilitzen aquest tipus de música: per fer l’amor? Per fer la becaina? Per estudiar? Per relaxar-se després d’un dia de feina dur?

Només queda fer hipòtesis sobre quin serà el proper pas d’aquest despropòsit de fusionar el chill out amb altres estils. La sardana chill out, com deia abans el Gus d’El cor de la ciutat? Val més no remenar-ho. La darrera vegada que, sota els efectes de l’alcohol, em vaig imaginar una aberració musical va ser que la Núria Feliu gravava un disc de country… I uns mesos després ho va fer!!!!!!!

Per cert, totes les imatges d’aquest article estan tretes de portades reals de CD de chill out.

Una última cosa: recomanar les lectures de dos articles de la premsa d’avui amb els quals estic totalment d’acord. El primer és Cómo asistir a un concierto de Radiohead, d’Empar Moliner, publicat a El País, i el segon, Algo huele a podrido en Fraguel Rock, de Loquillo, publicat a El Periódico.