Ciudad Criolla

Poc a poc surten més detalls de la gira estiuenca Glitter and Doom de Tom Waits: avui mateix, divendres 16 de maig, s’han posat a la venda les entrades als Estats Units a través de Ticketmaster.

Apart de les estrafolàries justificacions de la constel·lació Hidra que va avançar a la seva roda de premsa, el cantant ha explicat l’elecció de la ruta pels Estats Units dient que «anirem al sud profund on encara estimen un home que porta pantalons vermells i el fan sentir benvingut».

En aquesta gira, Waits s’acompanyarà de col·laboradors habituals com Larry Taylor (baix), Omar Torrez (guitarra), Patrick Warren (teclats), el seu fill Casey Waits (bateria i percussió) i un instrumentista de vent, encara indeterminat. No hi ha previst cap grup teloner.

Com en la seva anterior gira, l’agent nord-americà de contractació i director de gira de Waits, Stuart Ross, ha invertit un gran esforç per lluitar contra els revenedors d’entrades. Això és el que ha explicat: «D’acord amb el vell desig de Waits de permetre als fans el millor accés possible als seus concerts, l’organització està implementant un altre cop un programa anti-revenda per assegurar als patrocinadors que les seves entrades només es poden adquirir al valor nominal (a més dels càrrecs normals i despeses de manipulació). A la majoria de concerts d’aquesta gira, Ticketmaster està introduint el seu sistema Paperless Ticket™. Abans d’entrar al local, els fans només han de mostrar la tarja de crèdit que han utilitzat per comprar les entrades, juntament amb un document d’identitat. Els acompanyants han de ser presents en aquest moment. Un empleat comprovarà la tarja de crèdit i proporcionarà un rebut per la transacció. Tot el procés és ràpid, segur i simple. Les entrades només es vendran per internet i per telèfon i estan limitades a dues per persona.»

Per cert, crec no està de més donar una ullada al tipus de llocs on actuarà Waits a la seva gira nord-americana. Tot són teatres: L’Orpheum (Phoenix, amb 1364 seients, foto 1 superior esquerra), The Plaza Theatre Performing Arts Center (El Paso, amb 2039 seients, foto 2 superior dreta), Jones Hall (Houston, amb 2911 seients, foto 3 inferior esquerra), Ohio Theatre (Columbus, foto 4 inferior dreta), Times Union Center Moran Theater (Jacksonville, amb 3000 seients, foto 5 superior esquerra), Saenger Theatre (Mobile, amb 1921 seients, foto 6 superior dreta), Alabama Theatre (Birmingham, foto 7 inferior esquerra), o el Fox Theatre (Atlanta, foto 8 inferior dreta), entre d’altres.

Ah, i un altre detall important: el preu de les entrades oscil·la entre els 85 i els 105 dòlars (és a dir, entre els 54,5 i els 67,3 euros), depenent del lloc, tot i que a la majoria de teatres és de 85 dòlars.

I ara un parell de consideracions:

1. Esperem que a la gira europea (especialment si ve a l’estat espanyol, i a Barcelona en concret), els promotors busquin un local amb condicions, del mateix tipus (un teatre). Idees? El Liceu, l’Auditori, el Palau de la Música, el Teatre Grec o el BTM (Barcelona Teatre Musical). Això vol dir que s’abstinguin de portar-lo a festivals a l’aire lliure o a llocs tan impresentables com el Poble Espanyol, el Palau Sant Jordi o qualsevol altre recinte esportiu.

2. Esperem també que els preus s’ajustin als dels Estats Units, i no s’inflin aprofitant l’avinentesa de l’arribada d’un artista tant esperat.

I ara només queda creuar els dits i confiar en què els dos desitjos anteriors es compleixin.

Vaig descobrir John Sayles (a la foto superior) fa molts anys, quan vaig veure – crec que al cinema Casablanca – una de les seves primeres pel·lícules, The Brother From Another Planet (1984), la curiosa història d’un extraterrestre de raça negra que anava a petar al barri de Harlem de Nova York. Forjat en la factoria de Roger Corman, Sayles va finançar la majoria de les seves obres escrivint guions de pel·lícules de sèrie B com Piranha o Alligator. De fet, va fer un guió per a un film que no es va arribar a produir titulat Night Skies, i que inspiraria el projecte que més tard es convertiria en l’E.T. de Steven Spielberg.

Sigui com sigui, el realitzador i guionista nord-americà em va cridar l’atenció i me’l vaig guardar a la meva llista interna de «personatges a seguir». Anys després, vaig veure altres pel·lícules seves que també em van interessar molt, veritables exemples del bon cinema nord-americà independent, el que no ha perdut les idees originals ni la capacitat narrativa. La primera va ser Passion Fish (1992), la història d’una actriu de culebrots que, després de quedar paralitzada per un accident de cotxe, tornava a la seva casa familiar de Louisiana.

Després vindria Lone Star (1996), un thriller ambientat a un poble fronterer de Texas on un sheriff investigava la mort d’un dels seus predecessors. I per últim Limbo (1999), el relat d’una antiga estrella del basquet universitari que anava a viure a un poblet perdut d’Alaska i s’enrotllava amb la cantant d’un bar, amb una posterior intriga relacionada amb un crim, traficants de drogues i supervivència extrema. Reconec que no he vist altres títols posteriors com Sunshine State (2002), Casa de los Babys (2003) o Silver City (2004).

Un dels elements que trobo més destacables del cinema de Sayles és el seu bon gust amb les bandes sonores, una qualitat que el situa al costat de Martin Scorsese, Quentin Tarantino o fins i tot David Lynch. De fet, ha arribat a dirigit diversos videoclips per a Bruce Springsteen, com Born in the U.S.A., I’m on Fire i Glory Days.

Des del començament de la seva carrera, ha format tàndem amb el músic i compositor Mason Daring, autor de gairebé totes les seves bandes sonores. La seva habilitat consisteix a crear temes que evoquen l’escenari o la comunitat en la qual la història es desenvolupa: així, va escriure torch songs per a Dee Dee Bridgewater a The Brother From Another Planet i balades dels Apalaches a Matewan, va evocar l’edat daurada del jazz a Eight Men Out, va explorar els sons cajun de Louisiana a Passion Fish, la música celta irlandesa a The Secret of Roan Inish, el tex mex i el norteño a Lone Star, la cumbia i el folk colombià a Men With Guns, i altres ritmes llatins a Casa de los Babys. Fins i tot a Limbo, va fer que l’actriu protagonista Mary Elizabeth Mastrantonio interpretés diverses cançons (com el You Never Can Tell Aka C’est La Vie de Chuck Berry o (Lookin’ For) The Heart Of Saturday Night de Tom Waits), i va aconseguir que Springsteen gravés un tema exclusiu, Lift Me Up.

I precisament avui divendres s’estrena la darrera creació de Sayles, Honeydripper (a la foto de l’esquerra), una pel·lícula on la música és més protagonista que mai, en retratar un període concret: l’evolució del blues rural cap a l’èlèctric, com a precedent del rock & roll a principis dels anys 50. Rodada a Alabama, explica la història del propietari d’un club de blues que s’està enfonsant fins que contracta a un jove guitarrista. Aquí en podeu veure el tràiler:

Mentre aquí seguim amb els mateixos realities de sempre – la darrera barbaritat, l’invent de Jordi González a La Via Làctia d’encadenar tres persones durant tres dies per guanyar només 1500 euros – , el gran Stan Lee (sí, el tipus darrere de Spider-man, X-Men, Hulk i els grans herois de la Marvel) va crear el 2006 un programa titulat Who Wants To Be A Superhero? (qui vol ser un superheroi). Aquesta meravella de la televisió s’ha emès durant dues temporades pel canal nord-americà Sci Fi, i de moment encara no està clar si en tindrà una tercera.

I de què va? Doncs ja es pot imaginar: un grup d’aspirants a superherois s’inventa els seus poders, es dissenya el seu vestit, i competeix en diverses proves per a demostrar les seves habilitats, entre les quals es valoren aspectes com el coratge, la integritat, el sacrifici, i la compassió. El premi? Ser el protagonista d’un nou còmic creat pel mateix Lee.

Entre la colla de freakies que van concursar en la darrera edició (la segona), la més resultona era una tal Basura (a la foto superior), una artista de 27 anys que es comunicava amb els insectes, ensinistrava petits animals perquè l’ajudessin, podia intuir com va ser creat qualsevol objecte només tocant-lo i convertia les escombraries en robots.

Però la meva preferida sense dubte va sortir a la primera edició de Who Wants To Be A Superhero? El seu nom, Cell Phone Girl (a la foto inferior), una dissenyadora d’interiors de 22 anys els poders de la qual incloïen teletransportar-se d’un telèfon mòbil a un altre, fer fotos digitals amb els seus ulls, o descarregar informació de qualsevol ordinador. L’heroïna de la tecnologia i el món modern!!

Una petita anècdota aquest cap de setmana m’ha servit per adonar-me que estem envoltats per la incultura popular. I com ha estat la cosa? Doncs amb un fet tan senzill com portar una samarreta amb una determinada imatge.

Tot i que no sóc un gran fan de la sèrie, confesso que quan va sortir l’edició limitada de la primera temporada de Heroes en DVD, vaig fer tots els possibles per aconseguir-la, fins i tot intentar comprar-la on line a la botiga d’El Corte Inglés, un lloc on evito posar-hi els peus. Finalment, vaig trobar la última còpia que quedava al FNAC de Diagonal Mar. Molts us preguntareu: tanta collonada per una edició especial? Bé, ja posats, m’agrada comprar aquesta mena d’edicions que porten alguna cosa exclusiva, digues-me fetitxista… encara que reconec que rarament m’empasso tots els reportatges dels extres dels DVD. En aquest cas, a part d’un còmic de la sèrie, et regalaven una samarreta amb el logotip de Heroes, aquell que mostra un eclipsi amb el títol a sobre.

Un cop introduïts els fets, anem a l’anècdota: vaig anar a FNAC Triangle per comprar diversos DVD i llibres (la llista que vaig publicar per Sant Jordi). Quan era a punt de pagar, la caixera em va veure la samarreta d’Heroes que duia posada i em va comentar: «Ostres, què maca». Li vaig explicar com l’havia aconseguida i a continuació em va dir: «a la meva germana li encantaria, està boja per la sèrie. Encara que jo sóc més de Perdidos». I jo li vaig contestar (i de forma sincera, no per intentar lligar-me-la): «a mi també m’agrada molt més Perdidos». Bé, la situació va quedar com un fet simpàtic, i em va confirmar allò que diuen que la gent que treballa a FNAC coneix realment els productes que ven i està molt al dia de cultura popular.

Quan tornava a casa i anava pel carrer, em vaig creuar amb un paio que, en passar al seu costat, em va cantussejar Entre dos tierras. El primer que vaig pensar va ser «quin penjat, aquest que es posa a cantar un tema d’Héroes del Silencio». Però després me’n vaig adonar que ho feia perquè va veure la meva samarreta i em va prendre per un fan del grup de Bunbury. I aquest és l’exemple d’incultura popular.

Em va recordar quan, fa anys i acabat de tornar d’un viatge a Memphis, duia tot orgullós la samarreta de Sun Records i una dona al metro em va dir «qué camiseta de Gallina Blanca más bonita».

No vull ni pensar què pot passar quan estreni la samarreta de No Depression. Ja m’imagino algú pensant-se que anuncio Prozac.

Ha nascut una nova estrella, o això diuen. Respon al nom de Porta (a la foto superior), i te’l venen com «l’Eminem espanyol». Quina por! I d’on ha sortit aquest personatge? Doncs per simplificar-ho, direm que s’ha convertit en un fenomen gràcies a internet amb, segons diuen, milions de descàrregues de les seves maquetes… cosa que, d’altra banda, ha passat a molts artistes del món anglosaxó amb molt més talent, per cert.

Ara, és clar, ja ha estat fitxat per una multinacional i ha tret un disc de debut, En boca de tantos, i compta amb un recolzament propagandístic espectacular (fins i tot té un canal de vídeos a MySpace). I, el més al·lucinant i insultant de tot, als seus 19 anys ja ha publicat la seva biografia autoritzada (a la foto inferior a l’esquerra), amb una acollonant nota de premsa de l’editorial que el presenta com si fos el millor raper de la història a l’estat espanyol i part de l’estranger:

«Nunca antes en la historia de la música en nuestro país había sucedido algo igual. Nunca antes un artista se había convertido en un fenómeno de masas, sin dejar indiferente a nadie, sin ni siquiera tener un disco en la calle. Porta representa a generaciones enteras de jóvenes que buscaban una voz que contase su realidad más cotidiana en su propio lenguaje, más allá de productos prefabricados y música creada por y para satisfacer a las multitudes. Y mientras, el rap español encontraba sin quererlo un icono de la renovación, de la nueva escuela. La historia de Porta, un chico de Sarriá nacido a finales de los ochenta, y la historia del rap en nuestro país van prácticamente de la mano. Ésta es su historia, que a fin de cuentas, podría ser la de cualquiera.»

Deixant de banda el que deuen pensar els veritables rapers i seguidors del hip hop, els qui s’hi han deixat la pell al llarg dels anys, el fenomen Porta fa pudor de genial muntatge publicitari, d’invent de discogràfica molt ben aconseguit, això sí, però invent en definitiva. Clar, sempre et vindrà l’espavilat de torn i et dirà que les xifres canten, i que els milions de descàrregues ho proven. Ho sento, l’argument dels números no em serveix. També ven milions de discos el Julio Iglesias i altres impresentables, i no deixen de tenir un valor musical nul.

Perquè a veure, qui es Porta? Un nen d’un barri tan conflictiu i perillós com Sarrià, amb l’aspecte del Martí de Ventdelplà (el seu vestuari fins i tot respon al que una producció mainstream com aquesta utilitzaria per descriure al típic i tòpic adolescent amant del hip hop), amb la mateixa veu lamentable que tenen molts rapers espanyols, que estan convençuts que l’estil només es basa en cridar paraules que rimin sense cap mena de cadència ni musicalitat i en proclamar als quatre vents que són els «més millors del món mundial». Estic convençut que el temps em donarà la raó, i que d’aquí pocs anys ningú no se’n recordarà d’aquest Eminem espanyol de pa sucat amb oli.

Salvant les distàncies, el fenomen Porta recorda el que va passar el 2005 amb un altre artista, aquest sí, de gran qualitat i futur prometedor, Falete, considerat com la gran revelació del flamenc, famós a partir de les seves intervencions a la cantera de freaks per excel·lència, el programa Ratones coloraos de Jesús Quintero.

Fins aquí, res a objectar. Però els problemes comencen quan ens fixem en la forma que van tenir de vendre’l: d’ell deien que té «l’art de Bambino, el temperament de Lola Flores, la sensualitat de Maria Jiménez, l’estrip de Chavela Vargas i la veu poderosa de Rocío Jurado». Amb tot això, no sabem si ens trobem davant un monstre del flamenc o un monstre de Frankenstein.

Amb tots els respectes per Falete, aquest tipus de definicions amb referències a altres cantants – una cosa que, fins ara, només feien els crítics que no sabien on encabir un artista -, planteja una reflexió perversa de cara al futur.

En els últims temps, cada vegada hi ha més avenços científics en temes vinculats a la manipulació genètica i la clonació, i tot i que la seva aplicació en éssers humans suposa un seguit de problemes ètics, qui sap què pot passar d’aquí a uns anys.

Si ajuntem l’afany desmesurat de les discogràfiques per aconseguir èxits segurs a qualsevol preu – amb l’antecedent històric de grups inventats com els Monkees (a la foto de la dreta), els Milli Vanilli i un llarg etcètera -, amb la investigació genètica, podem imaginar un escenari en què s’arribin a crear productes fets a mida, monstres de Frankenstein de la música que assegurin bons resultats.

Ja m’imagino el directiu d’una multinacional a l’hora de dissenyar una nova estrella: «Vull un individu que aplegui la sensualitat de l’Elvis Presley de l’època prèvia al servei militar, amb l’estil de tocar la guitarra de Stevie Ray Vaughan quan ja estava net de la seva addicció a les drogues, amb el pentinat de Jon Bon Jovi quan lluïa cabellera, amb la musculatura de Henry Rollins, amb el somriure de Chayanne, i amb la veu de Van Morrison». Un cop encomanat el producte, els laboratoris s’encarregarien de combinar tots els components genètics per treure l’artista ideal.

Una de les darreres modes de les discogràfiques – a part de la de trobar alternatives sanes i gens conflictives a l’Amy Winehouse (a la foto de sota) – va ser la de treure artistes amb etiquetes del tipus «el nou Frank Sinatra». Però per què escollir un succedani quan es podria tenir un clònic de l’original, millorat i perfeccionat amb noves prestacions i actualitzacions?

Aquesta pràctica portaria, però, alguns dilemes: què en pensarien els descendents d’un d’aquests artistes difunts que fos clonat? El negoci és el negoci, i la font d’ingressos que els suposaria de ben segur acabaria amb qualsevol escrúpol. A més, la SGAE de torn ja s’encarregaria de vetllar pels «drets genètics».

I seguint amb aquest escenari hipotètic, qui ens assegura que no sorgiria un nou tipus de pirateria, la genètica, que en lloc de fer còpies dolentes de discos faria còpies dolentes d’artistes? Així, una multinacional llançaria al mercat un nou Michael Jackson millorat (és a dir, negre i orgullós de ser-ho i sense tendències pedòfiles) i, pocs dies després, apareixeria un Jacko pirata albí i amb la veu d’Enrique Iglesias. Això sí que seria un delicte, i no el top manta!

Curiosament, fa uns anys una de les campanyes de promoció del portal de música de Yahoo, Launch, era un banner on apareixien tres gots amb els noms de Bisbal, Paulina i Juanes. A poc a poc, es veia com s’agafava el contingut de cada got i es vessava a una coctelera. Després d’agitar-la, apareixia un lema que venia a dir «el millor de la música llatina». Casualitat? Potser. Una insinuació de com serà el futur? Qui ho sap…