Ciudad Criolla

Tothom parla de la crisi que ens afecta en els àmbits més quotidians com els preus, etc. I si hi ha un col·lectiu ploraner per naturalesa (al marge dels pagesos, és clar), és el dels músics. Amb la conya de la pirateria i les descàrregues il·legals d’internet justifiquen les seves penúries.

A vegades, però, hi ha músics que sí que pateixen els efectes de l’economia, i per qüestions tan prosaiques com el preu del petroli, encara que sembli sorprenent.

Un exemple ben lamentable és el que li ha passat a Vinnie Ciesielski, un trompetista molt sol·licitat a Nashville que ha fet gires amb Lyle Lovett i Shelby Lynne, i ha participat en molts anuncis de ràdio i televisió.

El pobre Vinnie ha enviat el següent missatge als seus amics i coneguts:

«… Aquesta era la manera més fàcil per fer saber tothom com el preu de la benzina ens està afectant a tots.

Com molts de vosaltres sabeu, estava previst que aquest estiu anés a una gira de vuit setmanes amb Lyle Lovett and the Large Band, començant a finals de juny i fins a mitjans d’agost. Fa un parell de dies vaig rebre la notícia que, com a resultat dels creixents preus de la benzina, Lyle ha pres la decisió de retallar la secció de metalls per aquesta gira.

No culpo a Lyle o al seu management per aquesta situació. És senzillament pura economia. Si porten més gent necessiten més autobusos. Els autobusos i la gasolina són molt cars i amb una ‘Large Band’ com aquesta s’arriba al punt dels rendiments decreixents molt ràpidament. Els bolos de Lyle sempre han estat de primera categoria i espero tocar amb ell en el futur.

Aquest any estaré a la ciutat tot l’estiu. Gaudiré veient com els meus tomàquets creixen i menjant-me’ls tant aviat estiguin madurs.

Vaig cancel·lar gairebé totes les meves feines de l’estiu quan vaig rebre la trucada del road manager de Lyle fa sis setmanes. Puc recuperar-ne un petit percentatge, però no s’aproparà a la feina que tenia en els bolos o als diners que hauria fet amb Lyle.

Mai no esperaria res fora de l’ordinari. Sé que tots estem traient aigua fora de la mateixa barca. Si us plau, tingueu-me en compte per qualsevol cosa que surti.

Desitjo sentir-vos o veure-us ben aviat. Que tingueu un bon estiu.

Gràcies!

Vinnie Ciesielski»

En fi, ha estat una notícia que m’ha cridat l’atenció i que de ben segur no en parlaran els grans mitjans, però crec que és prou significativa.

I per acabar amb bon sabor de boca, aquí teniu un anunci de la gira de Lyle Lovett (per cert, un artista a qui també m’agradaria veure per escenaris catalans).

Segon gran tema de la setmana que comença: Tom Waits. Comprar les entrades ha estat una veritable odissea. Resum dels fets: he començat a trucar a les 9 en punt del matí d’avui dilluns, i fins a les 10.20 aproximadament no ho he aconseguit. O comunicava, o sortia un missatge de Telefónica on avisava de què la línia estava sobrecarregada, o sortia un so irritant tipus fax, o aconseguia passar de les opcions de triar idioma per després sentir que «ara estem ocupats, torni-ho a provar en uns minuts».

Per això, quan a les 10.20 he aconseguit parlar amb algú m’ha semblat increïble. I més increïble quan ja m’imaginava que no quedaria ni una sola entrada, i en tenien pels dos concerts de Barcelona i pel de Sant Sebastià (jo ja m’estava plantejant anar al País Basc, en cas que les d’aquí s’haguessin acabat). Finalment, he trobat unes entrades (crec) prou bones pel dilluns 14, a la fila 5 de platea (de les cares, per entendre’ns), no al centre perquè d’aquestes no en quedaven (suposo que són les que reserven pels peixos grossos de Caixa Catalunya i les «personalitats»), però bastant «centrades». Ja les he anat a recollir a l’Oficina de Turisme de Plaça Catalunya. Per cert, tot i que en teoria valen 125 euros, a l’hora de la veritat les dues entrades m’han costat 266 (els 16 euros són de «despeses de distribució» que s’embutxaca Caixa Catalunya). No crec que als Estats Units tinguessin tants problemes amb Ticketmaster (a sota, l’esquema de com funcionava allí).

A l’article Las entradas para los tres conciertos de Tom Waits en España, hoy a la venta de l’edició digital de La Vanguardia estic llegint un grapat de queixes de la gent sobre el sistema de venda d’entrades per telèfon. Tenen raó, i crec que encara he tingut molta sort. Quin és el misteri de tot això? Crec que, com és habitual, tothom ha decidit trucar al mateix temps i les línies s’han saturat (cosa que, si era de preveure, s’hauria d’haver solucionat d’alguna forma). Això vol dir que durant hores centenars de persones estaven trucant sense aconseguir comunicar-se, i això explica que a les 10.20 encara quedessin bones entrades.

I ara bé la terrible veritat: resulta que les trucades a un número 902 (com el de Telentrada) te les cobren igualment encara que no aconsegueixis que et contestin, a raó de 8 cèntims d’euro. No vull ni pensar les trucades que hauré fet en gairebé una hora i mitja: 100? 200? 500? I qui es queda tota aquesta pasterada aconseguida amb trucades avortades? Caixa Catalunya, suposo. O sigui que convido a tot aquell que s’hi hagi trobat que faci uns petits càlculs del que haurà gastat per intentar comprar les entrades de Tom Waits, i el que li hauran costat realment amb trucades incloses. No vull ni pensar-ho. Al blog Màquina de huesos podeu llegir més experiències de la gent amb les entrades.

D’altra banda, fa dies que blogs dedicats a Waits com The Eyeball Kid es fan ressò que a causa de l’abusiu preu, les entrades dels seus concerts no s’estan exhaurint, i estan provocant molt mal rollo entre els seguidors. Com a mostra, aquest mateix missatge: «Dear Tom Waits, you are truly an asshole of global proportions. Playing such few small places in Europe and charging horrendous prices and making it impossible for true fans to purchase tickets because of the anti-scalper rules really pisses me off! And I am surely not alone. Many of your fans have been waiting literally for decades to see you, and you cannot be bothered to play a few more shows or play in bigger venues. Thank you, asshole!»

En fi, era la meva primera experiència de comprar entrades per telèfon, i espero que no es repeteixi més. I que consti que hi ha hagut moments en què creia que no ho aconseguia, i em sabia molt greu sobre tot perquè m’havia compromès amb la Myriam, la única persona amb qui volia anar al concert (després de Scarlett Johansson, és clar). Per cert, que ahir em va venir amb una samarreta blava de Loreak Mendian realment interessant… la punyetera cada cop s’assembla més a la Diablo Cody… A veure si la convenço perquè es faci algun tatuatge…

Suposo que m’estic guanyant fama d’apagafocs. M’explico: la meva situació actual de freelance sense horaris establerts em permet fer coses – des d’un punt de vista professional – que altres periodistes que treballen en un mitjà a temps complet o en una altra empresa no poden.

Així, darrerament, sempre que surt alguna emergència a Rockdelux m’acostumen a avisar. Això vol dir fer necrològiques (les més recents, les del cantant de country Eddy Arnold i del pioner del rock & roll Freddie Bell) i altre tipus d’articles d’un dia per l’altre o, en el millor dels casos si tinc un dia creatiu, poques hores després de l’encàrrec.

Aquesta setmana ha passat amb una entrevista, i que consti que tots els problemes que explicaré són responsabilitat del segell discogràfic, no pas de la revista. Resulta que dimarts a la tarda em truquen de RDL per oferir-me una entrevista telefònica amb Tricky… per fer al matí següent. Em costa uns cinc minuts decidir-me, perquè tot i que aquest músic de Bristol m’agrada bastant (al menys, el seu primer disc Mayinquaye, de 1995), té una certa mala fama de malcarat amb la premsa.

Al final accepto i comença la carrera: m’envien el CD, titulat Knowle West Boy (una còpia supersecreta amb, se suposa, tota mena de mesures de seguretat perquè no la filtri a internet, amb el típic símbol dels pirates – la calavera amb els ossos creuats, a la imatge superior) i preparo el qüestionari. Poc després, rebo un mail del paio de la discogràfica de Madrid que distribuirà el disc on em diu que «te llamo ahora porque hay que seguir unas instrucciones curiosas». La situació em comença a mosquejar.

Pocs minuts després, em truca per dir-me l’hora de l’entrevista (les 13.50), i les següents instruccions: cal trucar a un número d’un hotel de Londres, demanar per l’habitació 631 i, en el cas que em preguntin el nom de l’hoste, dir que és Adrian Thaws (el nom real de Tricky). Tinc 20 minuts per la conversa.

Aquests instruccions es repeteixen diverses vegades a través de trucades i mails perquè tot quedi molt clar. I per la meva part, així va ser. El problema va ser per part de l’artista.

Dimecres, amb la gravadora preparada, truco a les 13.50 (una mica abans, de fet) a l’hotel. Demano per l’habitació, m’hi passen: el telèfon sona i sona, però ningú no l’agafa. Al final salta un contestador. Penjo.

Truco a Madrid i explico la situació: em diuen que no passa res, que potser s’ha allargat l’anterior entrevista i que quan salta el contestador és perquè està comunicant. Espero uns cinc minuts, torno a repetir la jugada, i torna a passar al mateix. Però aquest cop, com el contestador em dona l’oportunitat de parlar de nou amb l’operadora, ho faig. Li pregunto si té constància que el Tricky està a l’habitació: li explico que sóc un periodista de Barcelona que l’havia de trucar a aquesta hora, etc. Molt amablement la May (aquest és el nom de la recepcionista), em diu que enviarà algú a comprovar si el paio està a la 631, i que en uns quinze minuts em podrà dir alguna cosa.

Torno a trucar a Madrid: ara em diuen que el Tricky ha canviat d’habitació, i està a la 831. Nova trucada a Londres, i malgrat demanar per la suposadament habitació correcta, es repeteix tot: el telèfon sona i sona i salta el contestador. Repeteixo l’operació unes quantes vegades, amb intervals per trucar a Madrid i informar de la situació: em diuen que saben que ara el Tricky està parlant per telèfon, i que provi en cinc minuts.

Cinc minuts després, Londres, l’amable May, el contestador. Em començo a cagar en tot. He fet unes deu trucades a un hotel anglès per no obtenir cap resultat.

Són les 14.25. A Madrid em diuen que no cal que ho intenti més, perquè a les 14.30 venen a buscar el Tricky per portar-lo a una televisió. I després, la frase més genial: «a lo mejor no ha contestado porque se estaba fumando un canuto o se estaba haciendo una paja o qué se yo..»

En resum: unes quantes hores perdudes (escoltar el CD, preparar l’entrevista, les trucades…). I la sensació d’haver viscut un vodevil dolent, d’aquells on s’obren i tanquen portes i la gent entra i surt sense trobar-se mai.

No sé què passarà: el de la discogràfica em va dir que intentaria concertar una entrevista per un altre moment. Com estava fart, avui he passat el dia fora de casa, sense telèfon mòbil perquè no em localitzessin i m’amarguessin el dia, badant per l’FNAC i la botiga Disco 100 del meu barri.

Per cert, el de Madrid no m’ha dit res.

Ah, el disc pot ser molt secret (de fet no es publica fins el 7 de juliol) però ja es pot veure el primer vídeo, aquest Council Estate:

http://lads.myspace.com/videos/vplayer.swf

Cada any, quan arriba el bon temps, a l’estat espanyol es produeix l’habitual onada de festivals: el Festimad, el Primavera Sound, el Sónar, el FIB, el Senglar Rock i molts més (sobre tot aquest 2008, en què els nous festivals han sorgit com a bolets… veurem si aguanten fins l’any que ve). I la majoria pateix dels mateixos mals: les incomoditats (cal fer llargues cues per a tot: per entrar, per pixar, per comprar una birra, etcètera), la impossibilitat de veure dos grups que t’interessen perquè actuen a la mateixa hora en escenaris diferents i, en el fons, la repetició d’un tipus de festival que sempre és el mateix i en el qual només canvien els noms.

Per això, caldria pensar en noves fórmules per a aquest tipus d’esdeveniments. Per variar, els ianquis són els que fa temps s’han inventat un nou tipus de festivals: els creuers musicals, que, curiosament, no es fan a l’estiu sinó a finals o a principis d’any.

Més d’un, en sentir parlar de creuers es pot imaginar la típica escena amb una orquestra carrinclona que interpreta estàndards per a la tercera edat com Los pajaritos. Evidentment, no es tracta d’això.

Agafem, per exemple, una iniciativa com la del Xingolati Groove Cruise of the Pacific, un creuer de tres dies entre Los Angeles i Ensenada (Mèxic) que en la seva primera edició de 2005 va acollir els concerts de The Flaming Lips, G Love & Special Sauce, Medeski Martin & Wood i The John Popper Project. Malauradament, sembla que ara ja no funciona. Aquí teniu un vídeo del 2005, on hi surten els Flaming Lips.

Un altre clàssic dels creuers musicals és el Jam Cruise, dedicat a les jam bands i que en la seva setena edició, entre el 4 i el 9 de gener de 2009, comptarà amb Michael Franti, Les Claypool, Medeski Martin & Wood, Ivan Neville i Galactic, entre altres, en un recorregut d’una setmana des de Ft. Lauderdale (Florida), passant per Belize i Costa Maya (Mèxic). Aquí teniu un vídeo amb Michael Franti i la cançó Love Is Da Shit, rodat en l’edició 2004 del Jam Cruise:

Encara n’hi ha més: el cantautor Delbert McClinton oferirà del 17 al 24 de gener de 2009 la quinzena edició del seu creuer Delbert McClinton & Friends, amb Al Anderson, Marcia Ball, Fred Eaglesmith, Raul Malo, Tab Benoit i molts més, amb sortida a San Diego (Califòrnia) i un recorregut fins els ports mexicans de Manzanillo i Zihuatanejo.

I del 5 al 12 d’octubre d’enguany i amb una ruta semblant cap a diferents ports de la Riviera mexicana, se celebrarà el Legendary Rhythm & Blues Cruise, amb les actuacions d’Etta James, Dr. John, Los Lobos, Koko Taylor, Chris Thomas King i altres destacades figures del blues. El mateix festival compta amb una altra edició, prevista entre el 24 i el 31 de gener de 2009, amb un itinerari diferent, i amb la participació de Taj Mahal, The Fabulous Thunderbirds, John Hammond, The Holmes Brothers i Guy Davis, entre d’altres. Aquest és el vídeo publicitari del Legendary Rhythm & Blues Cruise:

La particularitat d’aquests festivals marítims és que tenen com a escenari transatlàntics de luxe (cadascú té la seva pròpia cabina, que en cas de lligar pot facilitar molt les coses i no cal buscar un lloc incòmode per cardar; a més, es poden combinar els concerts amb tractaments d’spa, partides al casino i àpats de bona qualitat). I a diferència d’altres esdeveniments amb més de 40.000 persones, aquí només hi ha espai per a unes mil o com a molt dues mil persones. L’únic inconvenient és el preu, d’uns quants milers de dòlars (entre mil i set mil o més, depenent de la categoria del camarot).

Res a veure amb els festivals convencionals, amb menjar dolent, vàters portàtils, cerveses calentes, pudor de pixats i vomitades per tot arreu. A més, els creuers tenen un altre avantatge, la possibilitat de confraternitzar amb els músics, ja sigui a través de sessions de signatures d’autògrafs, tallers o fins i tot sopant amb ells. I en el cas que vinguin maldades i el vaixell s’enfonsi, la teva família, sempre podrà explicar amb orgull que vas morir en el mateix naufragi que un dels teus ídols.

Ara faltaria veure si aquest concepte de creuers musicals es podria adaptar a les aigües mediterrànies. Hi ha alguna experiència, com quan l’any 2002 el Festival Isladencanta de Calvià (Mallorca) va organitzar l’anomenat Love Boat, un vaixell per a 700 persones de Barcelona a Mallorca, amb actuacions i diversos DJ.

O sigui, que si a algú se li acudeix fer un creuer per les Balears amb una selecció de grups catalans, reclamaré els meus corresponents drets d’autor com a inspirador de la idea.

Per cert, com a component de la llista de correu del Club de Fans de Miqui Puig (que ningú no s’equivoqui, no sóc fan seu en absolut, tot el contrari), m’ha arribat un mail amb el títol Crucero Miqui Puig DJ.

El missatge explica que el dissabte 5 de juliol, a les 16 h, hi haurà una excursió-creuer des de Port d’Alcúdia fins a Formentor, amb parades a la Platja del Coll Baix, Cap de Pinar i Formentor.

Com és fàcil imaginar pel títol del correu, la gràcia d’aquest creuer, d’una durada aproximada de quatre hores, és que inclou una sessió de DJ a càrrec de l’ex cantant dels Sencillos i, el més important, barra lliure.