El huracán Katrina asoló Nueva Orleans a finales de agosto de 2005: el ochenta por ciento quedó inundado cuando los diques de contención del lago Pontchartrain cedieron. Balance: más de 1.800 muertos, con 182.000 edificios completamente destruidos y cerca de medio millón de viviendas con daños. Y, a pesar de las circunstancias, la creatividad se desbordó.
Sigue leyendo ««Treme»: Ain’t Got No Home (2)»
Agosto de 1992. Estoy desayunando en el comedor del Hotel Le Meridien, en el 614 de Canal Street. Como dicen los folletos, “a deluxe hotel located in the heart of the business district at the entrance to the French Quarter”. Sí, la descripción es exacta: solo tengo que cruzar la calle para adentrarme en Bourbon Street y perderme por el Barrio Francés de Nueva Orleans.
Sigue leyendo ««Treme»: Going Back To New Orleans (1)»
Es innegable: todos tenemos nuestro orgullo. Por eso, cuando viene alguien con la intención de hacerte una entrevista para que hables de tu profesión, interiormente sientes una especie de satisfacción que es muy difícil de describir con palabras. ¿Vanidad? Quizá sí… ¿Y qué? ¿Tenéis algún problema?
Sigue leyendo «Un poco de autobombo»
Un altre actor ficat a cantant? Atenció: Tim Robbins no és un més. En la seva família hi ha músics (el seu germà David), compon i canta des de fa anys i en la seva filmografia ha demostrat les seves aptituds: va interpretar a un folksinger a Ciudadano Bob Roberts (1992) -es va negar a editar la banda sonora perquè les seves cançons no fossin utilitzades fora de context-, i va ser productor executiu del score i del soundtrack de Pena de muerte (1995). A més, va participar en els tributs Where Have All The Flowers Gone. The Songs Of Pete Seeger (1998) i ‘Til We Outnumber ‘Em. The Songs Of Woody Guthrie (2000), i va aportar el seu spoken word al debut homònim de 1 Giant Leap el 2002 i a l’àlbum col·lectiu Give US Your Poor (2007).
Malgrat aquest currículum, Robbins ha esperat als 51 anys per a debutar amb Tim Robbins And The Rogues Gallery Band, de la mà del magnífic productor Hal Willner, responsable del doble Rogue’s Gallery. Pirate Ballads, Sea Songs, & Chanteys (2006) en el qual no va participar -encara que si en algun dels concerts de presentació-, i del que recupera als músics clau, com Kate St. John, David Coulter i Rory McFarlane, amb l’afegit de Roger Eno.
Lluny de les cançons marineres, en el seu disc l’actor i director interpreta amb una veu més que adequada històries en les quals sembla ficar-se en la pell de coneguts referents -Lou Reed (Book Of Josie), els Pogues més moderats (You’re My Dare), el Bruce Springsteen més íntim (Dreams), el Willy DeVille més pantanós (Time To Kill), el Steve Earle fronterer (Queen Of Dreams)-, al costat de temes en els quals s’aprecia l’elegància de Willner (Lightning Calls i Moment In The Sun, amb Joan As Police Woman), utilitzant com base el folk, les sonoritats cèltiques, el blues i el country. «Em vaig plantejar anomenar-lo ‘l’àlbum de la crisi de la mitja edat'», confessa Robbins. L’única crisi seria que hagués mantingut oculta més temps aquesta faceta musical.
Per cert, Robbins actuarà el 7 d’octubre a la sala Caracol de Madrid i el 8 al FIZ de Saragossa. Com era d’esperar (una nova cagada dels promotors i programadors de sales catalans) per Barcelona no passarà.
Y llegamos al final de este recorrido por Córdoba con la entrevista con Raimundo sobre su nuevo disco. Cuando la hice aún desconocía cuál sería el título y la fecha de publicación, detalles que en los últimos días parecen haberse desvelado. En cualquier caso, aquí está.
Sigue leyendo «Medio hombre medio guitarra»
Ciudad Criolla 