Autor: Miquel Botella Armengou

Ja vaig comentar fa temps que l’excel·lent No Depression – per a mi, la millor revista de música en general, no només d’Americana – havia plegat, al menys en la seva edició en paper.

També vaig explicar que en una carta ens comunicaven que els subscriptors es derivarien cap a una publicació similar. En el cas dels europeus, ens han passat a Maverick.

Bé, ja he rebut els dos exemplars d’aquesta revista britànica que em corresponien (juliol i agost) i la veritat és que, després de revisar-los, he decidit que no m’hi subscriuré.

L’explicació és ben senzilla: en primer lloc, en tractar-se d’una publicació anglesa, hi ha molts articles i crítiques de desconeguts artistes de country, folk i americana d’aquelles terres. Però potser el que més m’ha decidit és que no té el caràcter globalitzador que tenia No Depression: se centra més en el country pur i dur, i no parla d’artistes d’altres estils dels quals sí parlava la revista nord-americana. En definitiva, una decepció. Em volen donar gato por liebre, però no penso empassar-m’ho.

D’altra banda, aquest estiu he rebut una interessant carta de No Depression. A grans trets, explica que pensen renovar la web a partir de finals de setembre, amb blogs a càrrec dels seus editors, crítiques de discos i de concerts, notícies, articles i un arxiu amb gairebé tots els continguts dels 75 números editats.

Aquí teniu el text de la carta en la seva integritat:

«Plans for a major overhaul of NoDepression.com – the website of the former bimonthly alternative/roots-music magazine No Depression – are well under way this summer, with the new site set to be launched in late September.

NoDepression.com, which will be edited by the magazine’s founding co-editor Peter Blackstock, will include regular blogs by many of the magazine’s most frequent contributors, including Blackstock and fellow founding co-editor Grant Alden. The new site will also include record reviews and live reviews, features on emerging artists, news updates, the current website’s popular upcoming-releases list, reader-participant discussion forums and, perhaps most significantly, a vast and cross-referenced archive featuring almost all the content from No Depression magazine’s 75 issues published from 1995 to 2008.

In preparation for the September relaunch, the website is promoting the No Depression Founders Circle, a way for fans and supporters of the magazine to assist with its continued presence on the internet. In addition, those who sign up for the website’s mailing list at NoDepression.com will be eligible to win an Epiphone DR-100 Vintage Sunburst acoustic guitar which has been provided by Epiphone.

New York-based web consulting firm Familiar is designing the site, with longtime No Depression co-publisher Kyla Fairchild helming the business operations. Plans are also in the works for a series of launch events in several American cities this fall.

A new No Depression «bookazine» (to be designated No Depression #76) also will be available in print-form on the shelves of bookstores nationwide in October. The publication, a joint venture between ND and the University of Texas Press, will be issued twice annually (every fall and spring). Blackstock and Alden will serve as co-editors, with Alden also reprising his magazine role as art director. A handful of book-release events at bookstores and record stores nationwide are also in the works.»

Potser el més interessant és el que ells anomenen com The No Depression Founders Circle (el cercle de socis fundadors de No Depression), una fórmula de recolzament econòmic per als seguidors i fans de la revista. En definitiva, es tracta de pagar una quantitat determinada per contribuir a tirar endavant el projecte i gaudir d’una sèrie d’avantatges.

Hi ha tres modalitats de recolzament (imatge sobre aquestes línies):

– Contributor (150 dòlars): et donen una còpia del darrer número signada per Buddy Miller (l’artista que ocupava la portada), el llibre The Best of No Depression, una samarreta especial (a la imatge de dalt) del Founders Circle, accés a la nova web abans de la seva inauguració pública, i la inclusió del teu nom a la pàgina amb la llista de «socis fundadors».

– Benefactor (500 dòlars): a més de tot l’anterior, els llibres que No Depression editarà la tardor de 2008 i la primavera de 2009, i un paquet amb CD i samarretes d’algunes de les discogràfiques que sortien a la revista.

– Revelator (1000 dòlars): a més de tot l’anterior, dues entrades de concert amb accés a l’after show i a una trobada amb l’artista, i un retrat de Lucinda Williams pintat per Jon Langford, signat i numerat per l’autor.

Sincerament, m’estic plantejant recolzar aquesta nova etapa de No Depression… això sí, amb la modalitat mínima, és a dir la de Contributor, que al canvi em surt per uns 100 euros. Evidentement, si la meva situació econòmica fos més bona no em faria res fer de Revelator. Amb tot, em sentiré molt millor que subscrivint-me a Maverick, sincerament.

Ja torno a ser aquí. Vaig arribar dilluns de Bilbao, però fins avui no m’hi he pogut posar. I ja se m’acumula la feina. A les meves obligacions diàries – que no s’aturen durant l’estiu – cal afegir-ne d’altres que espero no em compliquin les coses.

Una és tècnica: m’he de canviar el router i posar-me’n un de més modern que suporti l’augment de velocitat gratuït que Telefònica m’ha promès. Ja tinc l’aparell, ara només em queda instal·lar-lo i esperar que tot funcioni a la perfecció, perquè si em quedo sense connexió a internet sóc home mort (l’atac histèric d’Enjuto Mojamuto semblarà una broma al meu costat).

L’altra tasca – aquesta ja és una tradició anual – és logística, tot i que requereix d’una gran activitat física: cada estiu aprofito per ordenar els CD, llibres, DVD i altres coses que he anat adquirint al llarg dels darrers 12 mesos. Aquest any, amb una complicació addicional: la majoria de CD estan baixats de la xarxa, i això suposarà un temps afegit per fer caràtules. També he de solucionar on col·locar les figures de Lost, he de vendre una caixa de CD que ja no escolto, etc etc. M’espera un bonic agost.

I el viatge a Bilbao? Bé, era la quarta vegada que anava a Euskadi (les anteriors van ser el 2000, 2001 i 2002), així que em quedava poc per veure: la ciutat de Vitoria-Gasteiz, una visita més a fons a Gernika, i les novetats urbanístiques de Bilbao (amb la cita ineludible del Guggenheim, on fan una exposició del surrealisme – el cartell superior – i un recorregut per FNAC).

La road movie de gairebé vuit hores per anar i vuit més per tornar en autobús no va resultar tant pesada com pensava. Per sort, em vaig dur uns quants llibres dels quals ja n’havia parlat: Gramàtiques extraterrestres (Bromera, 2007) de Fernando J. Ballesteros, molt interessant però en el fons frustrant perquè demostra que encara no s’ha establert contacte amb cap civilització extraterrestre; El cadillac de Big Bopper (El Aleph, 2007) de Jim Dodge, una palla mental que em va decebre i de la que m’esperava molt més (ho sento, no m’agraden les històries protagonitzades per personatges que van empastillats tota l’estona i tenen al·lucinacions, per molta coartada de rock & roll que hi posin); i, el millor de tots, Una puerta al río (Belacqva, 2008) de Barry Gifford, una nova demostració que és un dels millors narradors nord-americans actuals.

Més coses: ahir vaig comprar una entrada pel concert de Lambchop al Palau de la Música del 24 de novembre, en el marc del Festival de Jazz!!! No els he vist mai en directe, però tinc la sensació que m’ho passaré millor que amb el Tom Waits.

I parlant del «senyor 125 euros per tiquet», aquí teniu un nou vídeo de la Scarlett Johansson, en aquest cas d’Innocent When You Dream. Sí, home, aquella que el públic de Barcelona va destrossar amb els seus cants patètics. Que aprofiti.

Crec que ja he comentat en diverses ocasions que, com en el futbol, tothom es creu qualificat per parlar de música i que, quan es tracta de defensar els seus artistes preferits, els fans es converteixen en personatges perillosos que no veuen més enllà del seu objecte d’admiració.

També he parlat de la plaga dels telèfons mòbils als concerts per fer fotos i gravar vídeos on no es veu una merda, i l’afany per després penjar-los a internet (sobre tot a YouTube).

I finalment, més d’una vegada he recordat que el món de la crítica musical està ple d’intrusisme i de gent que treballa a grans mitjans sense tenir ni idea del què escriu.

Tot això ve perquè avui, a El Periódico, el meu col·lega Miguel Martínez ha escrit un excel·lent article d’opinió on recull més o menys totes les idees abans exposades. Es titula La agonía del crítico musical i, de manera resumida, podem dir que alerta sobre el perill d’extinció que corre la nostra professió, sobre tot a partir de les noves tecnologies digitals i internet, que converteixen a qualsevol persona en fotògraf o periodista.

La possibilitat que tothom tingui el seu propi blog és un arma de doble fil. Sincerament, no crec que tothom estigui capacitat en parlar de música, de la mateixa manera que a mi no se m’ocorrerà fer un blog sobre medicina o dret. I no crec que el fet que tothom pugui opinar sigui positiu (està clar que no defenc la teoria del Monegal segons la qual tothom que mira la tele està capacitat per criticar-la).

En fi, us recomano l’article de Martínez. Almenys em fa sentir que no estic sol en les meves opinions. En aquesta pàgina el podeu trobar, i si cliqueu a la imatge de l’esquerra, el podreu llegir en una versió ampliada.

Ara que gairebé ha passat una setmana des dels dos concerts de Tom Waits a Barcelona, crec convenient expressar unes quantes coses que ningú no s’ha atrevit a dir, potser encara amb ressaca pel que van veure.

1. El local: siguem clars, l’Auditori del Fòrum és una puta merda. Les butaques poden ser molt còmodes, això ningú ho nega, però ningú li treu el seu caràcter de sala perfecta només per a convencions de partits polítics, reunions d’informàtics de Microsoft o juntes del Barça per projectar powerpoints. La seva fredor és immensa, totalment inadequada per l’espectacle del Waits.

Crec que Barcelona deu ser la única ciutat de tota la gira del cantant (no només la part europea, sinó també la nord-americana), on ha trencat la tradició d’actuar a teatres amb cara i ulls. Encara no sé com va acceptar actuar en un lloc així. I que no em tornin a venir amb la historieta que no hi havia més llocs: L’Auditori (el verdader) estava disponible, així com el Palau de la Música i el Gran Teatre del Liceu.

2. A l’Ajuntament de Barcelona es deuen pensar que, com les entrades dels concerts de Waits tenien preus tant elevats, tots els que hi anàvem teníem el cotxe amb el xofer esperant a l’entrada. En canvi, quan actua el Bruce Springsteen, com és l’heroi de la classe treballadora i l’amic de Barcelona, tot són facilitats amb el transport públic: s’allarga el metro una hora, es munta un servei d’autobusos especials, etc. En canvi, pel Waits el metro va tancar a la seva hora (així com el tramvia), els autobusos nocturns anaven tant plens que no paraven, i els taxis brillaven per la seva absència.

3. I ara entrem amb el Tom Waits. Em fa moltíssima gràcia que tothom alabi la seva capacitat de canviar de repertori cada nit. Una nova mostra que la gent no té idea de res. Una de les coses que pot semblar més sorprenents de l’artista (i jo ho vaig descobrir després de llegir el llibre Tom Waits. Conversaciones, entrevistas y opiniones), és que admira profundament Prince, un músic que aparentment té poc a veure amb ell. I què fa Prince? Doncs abans d’enfrontar-se a una gira, es tanca amb la seva banda i assagen a la perfecció un repertori bàsic de 200 o 300 cançons. Això és el que permet que cada nit puguin variar el repertori, sense un guió fix.

En resum, Waits no ha fet més que copiar el mètode de treball de Prince (i això no li treu mèrits, que consti, però tampoc no justifica els exagerats elogis que alguns han escrit). I una altra cosa que ha copiat del geni de Minneapolis: el seu interès en reconstruir les cançons i fer-les diferents. He vist uns quants concerts de Prince, i us puc assegurar que mai no toca un mateix tema de la mateixa forma, i en això rau la seva grandesa com a músic, que no es limita a reproduir el so dels discos. I Waits, per sort, fa el mateix. Però, repeteixo, no li atribuïm més mèrits dels que es mereix.

4. Un darrer apunt, aquest més personal. A mi me’n fot que un artista es comuniqui amb el seu públic, es mostri simpàtic o accessible: m’interessa que actuï i ho faci bé, i punt. Per això, em repateixen els trucs fàcils per guanyar-se la gent: els crits «Hola Barcelona», els intents de parlar en un castellà o català macarrònic, el recurs de penjar una senyera o una bandera del Barça en el pitjor dels casos… ho sento, però no m’ho crec. És com quan un jugador de futbol d’aquests que valen una milionada arriba i diu «sempre he volgut jugar al Barça», i la gent s’ho empassa, quan tothom sap és que si ha vingut és per la pasta. I en un concert, el que em molesta encara més és quan fan cantar el públic: perdonin, però jo he pagat per veure un determinat artista, no per quedar sord amb un paio que tinc al costat o al darrera i que desafina! Si vol cantar, que ho faci a la dutxa!

El cas del Waits no va ser tant patètic com el d’altres que venen per aquí (i això va pel Springsteen – la veritat és que començo a estar fins els ous de tanta cantarella de com estima Barcelona i com els barcelonins l’estimen, i com això omple pàgines i pàgines de diaris. Abans que m’acusin de que no m’agrada el Boss, només diré una cosa: el vaig veure l’any 1988, amb pocs dies de diferència, al concert d’Amnistia i després ell sol… i la veritat, vaig quedar tant fart i cansat, que en tinc prou per la resta de la meva vida. Això sí, em va encantar el seu disc We Shall Overcome: The Seeger Sessions). Però tornant al Waits, va caure en uns trucs que no calien: fer cantar al públic Innocent When You Dream va ser un dels moments més ridículs que recordo, o fer tocar les palmes a gent sense sentit del ritme…

5. Ah, em deixava el tema dels encarregats de sala que vigilaven que la gent no fes fotos. A la meva amiga Audry, per fer una sola foto sense flash li van donar un avís, i en canvi darrera meu hi havia algú que no parava de tirar fotos amb flash. En fi.

Ah, per cert, avui a YouTube ja hi ha penjats alguns vídeos del primer concert del Springsteen a Barcelona. Són tan lamentables com de costum: no es veu una merda i el so és dolent. Però això no importa, no? El que compta és demostrar que «jo vaig ser-hi i aquí en tinc les proves.»

La reacció generalitzada dels seguidors de Tom Waits respecte als seus concerts a Barcelona m’ha fet pensar de nou en el perill que implica ser un fan acèrrim, d’aquells que riuen totes les gràcies del seu ídol. Ara aixeca les mans i tothom «ohhhh». Ara et fa cantar, i tothom a bramar encara que no sàpiga la lletra. Ara cita la paraula «Barcelona» o «Catalunya», i tothom té un orgasme com el tipus de l’anunci de Media Markt. I penseu que jo em considero un fan del cantant nord-americà, però potser sé distanciar-me, i intento no perdre la meva identitat enmig de la massa.

Els polítics i els pares es preocupen del benestar dels joves, i fan campanyes en contra del tabac, l’alcohol i les drogues. Però hi ha més perills. Per què no s’han plantejat els riscos que suposa pertànyer a un club de fans, tot el més semblant a ingressar a una secta?

Per demostrar una teoria cal una base empírica, i fa temps vaig fer un experiment: aquí hi ha el relat de la meva experiència en el món dels clubs de fans. Hauria estat fàcil triar el d’un ídol tipus Bisbal, però vaig optar pel d’un cantant català de pop que, a priori, semblava que tindria seguidors dialogants. Un incís: internet ha generat la proliferació de clubs de fans, amb el format de comunitats o fòrums (1), i la seu virtual del club de fans del cantant escollit era precisament a Yahoo! (i dic era, en passat, perquè fa relativament poc els seus responsables van decidir tancar-lo, en vista de la poca comunicació entre els seus components).

El contingut dels missatges dels clubs de fans es pot resumir en un: que bo que és el nostre líder. Després d’esperar setmanes llegint bajanades repetitives, surt l’espurna que pot provocar un incendi. En el cas de l’experiment, un seguidor del cantant es queixava que a les llistes del millor de 2004 del Rockdelux no sortís el disc del seu ídol, i això va degenerar en una crítica ferotge cap a la publicació (2). Era el moment d’encendre el foc, i vaig intervenir amb missatges que posaven en qüestió l’artista. La reacció: l’atac indiscriminat dels seus seguidors.

Pensem en aquest cantant i en les conductes que provoca entre els seus fans. Tenim un líder que mai no pot ser criticat, perquè tot el que fa és bo, i és el que està més al dia de les últimes tendències (3).

Amb la personalitat anul·lada, tot el grup reacciona com un conjunt, perd la capacitat d’autocrítica, i si algú introdueix un element que posa en dubte el líder, és eliminat (parlem d’una comunitat virtual; en el món real, la meva experiència m’hauria provocat que em trenquessin les cames).

El cas que ens ocupa és especialment interessant perquè el líder s’adreçava directament als seus fidels de forma regular a través de missatges, i divulgava la seva paraula en altres mitjans (ràdio, televisió) per aconseguir més adeptes.

A més, els membres del club tenien accés a una sèrie de material exclusiu: samarretes en edicions limitades, MP3 amb rareses… I després, és clar, tenien a la seva disposició un recull d’articles que elogiaven el seu artista (4).

Aquestes conclusions coincideixen amb les d’autors que han analitzat les alteracions que pateixen els adeptes a les sectes: disminució del pensament crític i independent i processos de pensament maniqueus; imposició de l’emocional sobre el racional; i transformació de la pròpia identitat per una altra sintètica que reprodueix la identitat grupal.

I el comportament del club de fans objecte de l’estudi coincidia, almenys en quatre punts, amb els descrits per l’expert Pepe Rodríguez com a característics d’una dinàmica de sectarisme destructiu: (1) viure en una comunitat tancada; (2) propugnar un rebuig total de la societat: fora del grup tots són enemics; (3) ser un grup cohesionat encapçalat per un líder carismàtic que pretén posseir la Veritat Absoluta; i (4) controlar la informació que arriba fins als adeptes ocultant-la i/o manipulant-la a la seva conveniència.

Estic segur que aquest tipus de comportament no era en absolut exclusiu d’aquest cas, i de ben segur el trobaríem en altres tipus d’artistes més minoritaris… fins i tot en móns com l’òpera, on els fans fonamentalistes arriben a fer por. O fins i tot entre alguns seguidors de Tom Waits, perquè no dir-ho.

La indústria discogràfica ha vist el potencial del caràcter sectari dels clubs de fans, i s’ha inventat la figura de l’street team com a eina de màrqueting de promoció d’un artista: un grup de voluntaris, els seus fans més acèrrims, que volen veure’l triomfar, que estan motivats per ajudar-lo a vendre CD i incrementar la seva base de fans. És a dir, el que en el món de les sectes es coneix com fer proselitisme.

Els missatges utilitzats per les discogràfiques per encoratjar els fans a apuntar-se a un «equip de carrer» tenen tot l’estil de captació de les sectes, amb expressions com spread the word, que pot traduir-se com «fer córrer la veu», però també «difondre la paraula (sagrada)». Fan falta més evidències?