Autor: Miquel Botella Armengou

I com no vull acabar amb mal rotllo després de l’anterior post, ni pretenc amargar el cap de setmana a ningú, una recomanació musical, això sí, amb matisos: Michael Franti.

La trajectòria d’aquest personatge és exemplar: va jugar amb el caos amb Beatnigs (88), va industrialitzar el rap amb The Disposable Heroes of Hiphoprisy (Hypocrisy Is The Greatest Luxury, 92) i va posar música als deliris de William S. Burroughs (Spare Ass Annie, 93).

Aquí podeu veure, per exemple, el vídeo de la cançó més famosa de The Disposable Heroes of Hiphoprisy, Television:

En el seu actual projecte, Spearhead, va deixar el terrorisme sonor per abraçar amb passió la sensualitat que li proporciona una potent i nombrosa banda, aconseguint una riquesa rítmica impressionant.

Més orientades cap el funk que cap el jazz i el rap, les cançons de Spearhead freguen a vegades el raggamuffin, transiten per vies acústiques, i també es transformen en miniatures pseudofolkies.

El conjunt es completa amb referències a Gil Scott-Heron i, sobre tot, una veu greu, càlida i profunda com poques, que entregada a exercicis de vocalese, emulant els scats de George Benson i l’estil arrossegat de Johnny Guitar Watson, o contrastada con cors femenines, eleva el rap fins la categoria d’art poètic.

Però Franti té un problema: si els dos primers àlbums amb Spearhead (Home, de 1994 i Chocolate Supa Highway, de 1997) van ser una meravella, els següents treballs van baixar de nivell.

Everyone Deserves Music (2003) va ser un presagi: la proposta del cantant i activista perdia oli. Des de llavors, el raper d’exquisida modulació, el que tants bons records ens va deixar al front de Disposable Heroes Of Hiphoprisy, estava a anys llum.

Això empitjora en directe. Quan el primer tema d’un dels seus concerts serveix per a què el percussionista es llueixi amb un llarg solo, comencem malament: és un avanç d’una contínua successió d’exhibicions instrumentals innecessàries. La manca de definició és el problema: els músics són excel·lents, però la barreja final no té personalitat.

Avui dia, assistir a un concert de Spearhead és com veure, comprimit en dues interminables hores, un festival benèfic de bon rotllo amb Bob Marley (o en el seu defecte, el seu fill Ziggy), Sly & Robbie, Santana, Mano Negra, Sly Stone, i un llarg etcètera.

Franti ha arraconat gairebé completament la seva condició de recitador, i la veritat, per aquesta mena de cançons, és millor Ben Harper. I si el seu esperit combatiu, amb les seves batalletes sobre Irak, només l’inspira toves melodies de boy scout, val més que ho deixi. On és el Franti de Television, the Drug of the Nation? A aquest pas, aviat col·laborarà amb Macaco, Ojos de Brujo o, pitjor encara, Manu Chao.

Ara ens arriba el seu nou videoclip, Hey World (Remote Control Version), un avanç del nou àlbum All Rebel Rockers, que sortirà el 9 de setembre. I la veritat és que no és per tirar coets, ja que més aviat sembla una mala versió del Hey Ya d’Outkast (una cançó que ja de per sí no puc suportar).

Per això, em quedo amb la sensualitat de Love Me Unique, una de les cançons de l’àlbum Love Kamikaze (2008), integrat per material inèdit sobre l’amor i el sexe que Franti va considerar que no encaixava en la línia política dels seus darrers treballs.

Si voleu veure més vídeos de Franti i Spearhead, doneu una mirada al seu canal a YouTube.

L’altre dia parlava de la comunitat professional Xing i de com m’havia negat a afegir-me a un grup anomenat Xing Barcelona perquè hi formava part un alt càrrec falangista. I com no recordava el seu nom (Ángel Gómez Puértolas), vaig haver d’entrar al seu perfil.

Entre les utilitats que et proporciona Xing hi ha la possibilitat de saber qui ha visitat el teu perfil. Així que no m’hauria d’estranyar que aquest matí em trobés a la meva bústia de correu un email del senyor Gómez Puértolas. Al principi, ho he de reconèixer, m’he acollonit. Però després ja tenia més curiositat que una altra cosa, i he llegit el missatge, que reprodueixo aquí a continuació. (Nota: està escrit així, amb majúscules – com tothom sap, una manca d’educació en la comunicació a la xarxa, perquè denota un to cridaner – , i amb faltes d’ortografia que, tot i que puguin semblar frases del guió de Torrente, són així):

«MIQUEL BOTELLA DISTIONGUIDO SEÑOR :

EN PRIMER LUGAR LE AGARDEZCO SU VISTA A MI PERFIL
ESTUVE EN EL EVENTO XING DE AYER EN EL RESTAURANTE RIBELINOS DE DIAGONAL EN BARCELONA.

EL STANDING ES ALTO Y EL PRECIO TAMBIEN LO ERA , ESO ACASO RETROTRAE MUCHO A PERSONAS QUE NO TENGAN UNA EMPRESA PROPIA , O NEGOCIO O UNA FINANCIACION AUTONOMA QUE LE PERMITA CIERTAS DISPENSAS ECONOMICAS PERIODIA CAMENTE,PARA CIONTACTAR FISICAMENTE A TRAVES D EKLOS EVEWNTOS POR ELLOS PROMOCIONADOS .

PERO EL CONTACTO DE PUBLICDAD O INCLUSO DE MARQUETING Y AMISTAD QUE EN ESTA PAGINA DE XING SE CONSIGUE , ES MUCHISMO MAS SERIO QUE OTROS DE LA RED Y PODRIAMOS SEGUIR A TRAVES DE AQUI O EN BLOG D EL AUTOMOVIL O EN EL ASPECTO POLITICO SEGUN SEA SU IMNTERES CON TEMAS Y OPINIONES O INCLUSO SUGERENCIAS ,DE COMO DEBRIAN SER ESOS CONTACTOS Y ORIENTARLOS .

MUCHISIMAS GRACIAS DE NUEVO .»

No cal que digui que no tinc cap interès en respondre aquest senyor, ni incorporar-lo a la meva llista d’amics ni res de res. Ho sento, però crec un paio que presumeix de ser Sexto Presidente Historico de Falange Espanyola hauria d’estar a la presó fa anys.

Per què explico tot això? Perquè avui he llegit un article (el de l’esquerra) de la meva admirada (sí, una altra) Imma Sust al Diari Metro on parlava d’una altra comunitat virtual, Facebook, i la dèria per apuntar-se a les llistes d’amics que en realitat no coneixies, i com tot es reduïa a tafanejar la intimitat de les persones.

Canvi de tema: avui els diaris anaven plens de la presentació del Museu del Rock del Tardà. Res a destacar, sincerament: que si el porc volador inflable, que si el vestit de núvia de la Madonna, que si col·leccions dels Beatles i els Stones… Entre els convidats il·lustres a l’acte hi havia Ramoncín. No faré més comentaris.

Ah, sí, aquesta tarda he descobert l’adreça www.museudelrock.es/. Pertany a un blog anomenat Heavy Metal Bars (a la foto superior) que, com el seu nom indica, parla de bars de Barcelona, Catalunya, Europa i els Estats Units on sona aquest estil musical. Què significa això? Que quan el «senyor Paraula de Stone» vulgui posar en marxa la web de la seva obra faraònica, tindrà alguns problemes per trobar dominis lliures.

Acabo de venir d’una de les experiències més surrealistes de la meva vida. Resulta que com molta gent estic apuntat a Xing, una mena de comunitat virtual per establir contactes professionals.

De tant en tant, rebo invitacions per apuntar-me a estranys grups, algunes amb sorpresa inclosa (com la d’unir-me a un anomenat Xing Barcelona, oferta que vaig refusar en descobrir que un dels seus components, un tal Ángel Gómez Puértolas, va ser o és president de Falange Española Auténtica).

La invitació més recent la vaig rebre fa pocs dies, i me l’enviava una noia anomenada Sandra I., de professió terapeuta, i em convidava a assistir a una xerrada gratuïta sobre Llibertat Emocional.

En altres circumstàncies, hagués passat del tema, però em va cridar l’atenció el currículum de la noia (amb un passat com a cap de màrketing a importants empreses, que de sobte va deixar per dedicar-se a la medicina alternativa). En concret, Sandra ensenya una tècnica de creixement personal anomenat Mètode Sedona.

Després d’investigar per internet i aclarir que no es tractava de cap mètode de captació sectària o afí a la cienciologia, com aquesta tarda no tenia res a fer m’he apropat a una llibreria de Gràcia on es feia la xerrada.

En total érem nou persones: la Sandra, tres nois i cinc noies. Primera nota a peu de pàgina: crec que el món aquest del creixement personal obre moltes possibilitats a l’hora de lligar, perquè hi predomina l’element femení, força interessant en la majoria dels casos.

Al llarg d’hora i mitja, la Sandra ens ha explicat la seva experiència personal i com va arribar a descobrir el mètode Sedona (amb una gran acceptació en el mercat anglosaxó, com és natural), i el pitjor ha arribat quan ha volgut que el poséssim en pràctica amb un exercici.

Si hi ha una persona que és incapaç de relaxar-se (no només anímicament sinó físicament, i si no que li preguntin als meus entrenadors personals, quan provaven sense èxit que em relaxés per fer estiraments), és un servidor.

Ho sento, però totes aquestes tècniques d’«ara tanca els ulls, ara concentra’t en el teu cos, ara visualitza el que et preocupa, ara deixa-ho anar…», em deixen totalment fred, no em serveixen de res. No he visualitzat res, no he sentit cap sensació física ni espiritual, ni cap alliberament d’energia, ni res per l’estil. He sortit igual que he entrat. I això que algun que altre problema al cap sí el tinc, i darrerament té nom de dona.

No ho sé, potser sóc una persona massa racional, massa pràctica, per trobar utilitat a aquestes coses. No vull dir que siguin xorrades, però a mi no em serveixen, malauradament.

En fi, que ha estat una tarda entretinguda on he entrat en contacte amb un món que desconeixia i que, pel que he vist, no m’atreu massa… excepte per l’element femení, com ja he dit.