Normalment, quan ets als darrers anys de la carrera de Periodisme, t’ofereixen fer pràctiques en algun mitjà. Recordo que em van passar una llista de diaris, i havia d’ordenar-los segons el meu interès. Recordo que vaig posar en primer lloc El Periódico i el darrer l’AVUI. I quin em va tocar? L’AVUI, és clar. La llei de Murphy, un altre cop…
Sigue leyendo «Un becari enfrontat als mètodes mafiosos del rock català»
Els anys 80, l’època daurada per excel•lència, la que els que ja tenim uns anys recordem amb més carinyo. L’època de les tribus urbanes, quan en un mateix carrer del barri xinès (avui reconvertit per l’ajuntament en una zona lliure de pecat, un paradís per guiris i modernillos a la recerca de restaurants exòtics i bars de disseny) podies anar a un bar heavy i a un bar punk sense que et trenquessin la cara, després de menjar-te unes braves o unes bombes a les tasques de darrera de Correus.
Sigue leyendo «La universitat i la bogeria dels 80»
I com va començar tot? Com vaig caure en el perniciós món del rock, quan podria haver-me dedicat a una cosa molt més productiva (econòmicament parlant) i reconeguda? A diferència d’altres nens que de petits tenen molt clar el que volen ser de grans – bomber, policia, astronauta, o torero com l’Albert Pla – jo no sabia que faria per guanyar-me la vida, no en tenia ni la més remota idea. Això sí, només tenia clara una cosa: m’agradava molt escriure, sempre treia les millors notes a literatura, llengua i assignatures similars. I a més, sabia que ho feia bé.
Sigue leyendo «El perquè de tot plegat»
Benvinguts a museu del rock: diari d’un crític fracassat, un blog de memòries que sorgeix com a reacció al triomf dels mediocres i dels aprofitats. Potser si el món dels mitjans de comunicació no estigués plagat de persones sense talent, que només han aconseguit arribar on estan amb la vella tàctica del trepa o llepaculs, aquest lloc no existiria. Però sempre hi hauria temes sobre els quals opinar.
Sigue leyendo «Una introducció»
Ciudad Criolla 