Sempre ho he dit i ho diré: em molesta molt que les tradicions, les institucions o les campanyes d’El Corte Inglés et marquin els dies que has de fer determinades coses. Estic parlant de Sant Jordi, naturalment, i de la conya del llibre i de la rosa, però també em puc referir a les festes de Nadal, el dia dels enamorats o qualsevol altra diada en la qual l’entorn t’obliga a fer coses que no vols.
Sigue leyendo «trenquem amb la tradició: ni llibres ni roses»
Imaginem un aficionat a la música, però un dels bons, res del perfil del qui escolta els 40 Principales i només es compra un parell de discos a l’any (un per Nadal i l’altre per regalar a la seva xicota), sinó la rara avis que estima la música en general. Encara que sembli mentida, hi ha persones així… i no són crítics ni periodistes, precisament.
Sigue leyendo «el preu dels concerts: un robatori o una estafa?»
Crec que ja ho he explicat en alguna ocasió. La feina de periodista, a no ser que tinguis la sort d’estar fix en un diari, una ràdio o una tele, és una ruleta russa. Hi ha temporades durant les quals pots treballar en coses que t’agraden, però d’altres vegades has d’acceptar feines per qüestions purament pràctiques (pagar les factures i tot això).
Sigue leyendo «les lavatives del balneari de Battle Creek»
Avui estic literalment baldat. Se m’ha ocorregut fer un seminari d’un dels esports que més practico, el bodycombat. Per als qui desconeguin de què es tracta, us diré que és un exercici cardiovascular d’alta intensitat inspirat en les arts marcials, amb elements de karate, boxa, taekwondo, tai chi, muay thai (la lluita tailandesa que utilitza bàsicament colzes i genolls) i, darrerament, capoeira.
Sigue leyendo «destrossat pel bodycombat»
De sobte, ahir vaig descobrir la raó. Per què sempre m’han agradat els cantants de veu imperfecta, aiguardentosa i trencada, com Tom Waits, Willy DeVille o Dr. John, per citar-ne només alguns? Tinc un defecte a l’oïda que em fa sentir les coses d’una manera diferent? No, es tracta més aviat d’un record de l’adolescència. Una veu tronadora amb un crit de guerra molt especial: «Voleu fer el fotut favor de callar?», una expressió que deixava el «¿Por qué no te callas?» del Borbó com si el pronunciés un eunuc.
Sigue leyendo «yo soy un perdedor… I’m a loser baby»
Ciudad Criolla 