Retorn al passat. El 1990, després de l’etapa a l’AVUI, la meva següent aventura professional també seria un diari. Però no un diari qualsevol, no. Avui dia, tothom està acostumat a que uns paios reparteixin premsa al carrer. Però fa divuit anys, no.
Sigue leyendo «el diari que no es venia als quioscos»
Ara sembla que estigui de moda criticar-la, però reconec que m’atrau molt l’Amy Winehouse i la seva estètica de suicide girl, amb tatuatges, pentinat complicat (el monyo marca de la casa), vestits retro, etc. Vaja, és el meu tipus de noia ideal… llàstima que estigui massa prima i s’entesti en lluir les seves cametes amb minifaldilles que no l’afavoreixen. Però què són aquestes noies suïcides? Un club de desesperades que expliquen com volen adinyar-la? Res més lluny de la realitat.
Sigue leyendo «noies suïcides i noies amb ulleres»
Quin és el pitjor mal que pateix la humanitat, a part del terrorisme que omple la boca de fanàtics com Bush i Aznar? Els conflictes bèl·lics? La fam? La sida? Res de tot això: la pirateria. Però molt pitjor és que, en nom d’aquesta pràctica «criminal» i «immoral», més lletja que pegar a un pare, els aprofitats de tota la vida cometen tota mena de malifetes per fer-se d’or, a costa del que sigui.
Sigue leyendo «pirateria: i si miréssiu a casa vostra?»
Com a periodista, però sobre tot com a ciutadà, em molesta el tancament de publicacions. I més encara, si es produeixen en una democràcia com la que se suposa que tenim a l’estat espanyol… tot i que, moltes vegades, ho poso en dubte. Per això, em va indignar el tancament del diari basc Egunkaria, clausurat fa cinc anys per ordre del jutge de l’Audiència Nacional Juan del Olmo, sota l’acusació de formar part d’ETA. Per cert, dimecres va haver-hi a Barcelona una concentració de protesta i en solidaritat amb el rotatiu, com moltes altres a diverses ciutats basques.
Sigue leyendo «quan la política i l’economia tanquen publicacions»
En un missatge anterior ja vaig parlar del tema de les entrevistes amb els músics. Em vaig deixar una cosa: les meves preferències sobre el tipus d’entrevista. Què vull dir amb això? A veure, normalment les discogràfiques t’ofereixen tres tipus d’entrevista: presencial, per telèfon (el que tècnicament anomenen com un “phoner”), o per e-mail (aquesta modalitat és relativament més recent).
Sigue leyendo «El telèfon, eina de treball o tècnica d’espionatge?»
