Decíamos antes que la trama principal de Treme es la recuperación de la cultura, una cultura que tiene en la música uno de sus pilares básicos. Hasta ahora, todas las producciones (televisivas y cinematográficas) ambientadas en Nueva Orleans habían considerado la música como un simple atrezo exótico y localista.
Sigue leyendo ««Treme»: Let The Good Times Roll (5)»
Dos discos opuestos pero consecutivos: uno con riesgos (West) y el otro más enraizado (Little Honey). Ambos fueron vapuleados por la crítica. Y ambos merecen ser apreciados por lo que valen. ¿A cuál prefieres, a la Lucinda intimista o a la rockera?
Sigue leyendo «Mordiendo las canciones de Lucinda»
Imaginem un aficionat a la música, però un dels bons, res del perfil del qui escolta els 40 Principales i només es compra un parell de discos a l’any (un per Nadal i l’altre per regalar a la seva xicota), sinó la rara avis que estima la música en general. Encara que sembli mentida, hi ha persones així… i no són crítics ni periodistes, precisament.
Sigue leyendo «el preu dels concerts: un robatori o una estafa?»
Un dels petits plaers de la meva vida, és a dir una d’aquestes coses que posaria en la llista d'»el que m’agrada», és rebre correu convencional (no em refereixo als emails, amb els quals també gaudeixo). I sobre tot això em passa quan cada tres mesos m’arriba No Depression, per a mi la millor revista musical que pot trobar-se avui dia. Que consti, és només la meva opinió personal com afeccionat a la música, no pretenc convèncer ningú ni fer una d’aquestes recomanacions que van a missa inflant el pit i fent-me el xulo com si hagués descobert la cura del càncer. Sí, ja sé que els mitjans estan plens de personatges així, però jo no sóc un d’ells.
Sigue leyendo «La millor revista de música no parla de psiquiatria»
Ciudad Criolla 