Tal día como hoy, en 1925, nacía en una pequeña cabaña en una plantación de algodón de Berclair (Mississippi) Riley B. King. Para celebrarlo, recordamos las críticas de dos discos contrapuestos: uno, Deuces Wild, junto con colaboradores de todo pelaje (no siempre con buenos resultados), y el otro, One Kind Favor, con una pequeña pero selecta banda.
Sigue leyendo «B.B. King, mejor solo que mal acompañado»
La notícia saltava als diaris fa pocs dies: el Vaticà no en té prou amb els habituals set pecats capitals, i ha decidit adaptar-se als nous temps ampliant-ne la llista. Així, ara hi ha noves formes de pecar com la contaminació ambiental, la manipulació genètica, l’acumulació excessiva de riqueses i el consum i tràfic de drogues.
Sigue leyendo «l’església contra el rock maligne»
Algunes persones m’han preguntat si el nom del meu blog Museu del Rock té alguna relació amb el Jordi Tardá. Doncs sí, pretén ser una crítica al seu futur Museu del Rock, per demostrar que qualsevol pot tenir el seu museu personal, sense haver-se gastat fortunes en comprar ampolles de whisky d’on suposadament ha mamat Mick Jagger o vàters on suposadament ha cagat el John Lennon.
Sigue leyendo «El Tardà desemmascarat»
Retorn al passat. El 1990, després de l’etapa a l’AVUI, la meva següent aventura professional també seria un diari. Però no un diari qualsevol, no. Avui dia, tothom està acostumat a que uns paios reparteixin premsa al carrer. Però fa divuit anys, no.
Sigue leyendo «el diari que no es venia als quioscos»
Mai no he estat una persona d’aquelles que tenen herois a qui admirar o a qui imitar. Però les experiències dels darrers anys de la meva vida (personal i professional) i la bona salut de les produccions televisives nord-americanes m’han portat a trobar els meus herois… o més aviat antiherois, perquè tenen poc de convencional.
Sigue leyendo «Jo de gran vull ser com el Hank Moody»
Ciudad Criolla 