La expedición se traslada al Centro Flamenco Fosforito de la Posada del Potro (en la foto superior), donde tendrá lugar la presentación de Alegrías. Llega Howe y se hace la sesión de fotos, primero junto a Raimundo y después con el resto del grupo. Finalmente, a las 20.30 consigo llevarme a Gelb al interior de una de las salas: tengo veinte minutos para la entrevista.
Sigue leyendo «El misterioso disco robado de Lole y Manuel»
Mientras transcurre la conversación y seguimos andando por los callejones de Córdoba llegamos a la primera parada, el restaurante El Astronauta, cuyo dueño, según me cuenta Vacas, es un fan incondicional de Ruta 66 (más tarde lo compruebo al descubrir un montón de ejemplares de la revista, algunos realmente muy antiguos).
Sigue leyendo «El salmorejo, Raimundo y la rocola»
«¿No se mareará?». Desde su pequeño receptáculo, el pájaro que provoca esta duda observa entre curioso y atemorizado. La escena podría transcurrir en El Sevillano, ese célebre tren que durante la posguerra trajo a Cataluña a cientos de emigrantes; pero no, estamos en el AVE Barcelona-Córdoba… aunque las cosas no han cambiado tanto: personajes con palillo en la boca y bocadillos preparados en casa, el pajarito en la jaula…
Sigue leyendo «Un mixto en el tren camino a Córdoba»
El món tal com el coneixem s’ha acabat, i ets un dels pocs que han escapat a la devastació fugint a una altra galàxia. De tant en tant no pots resistir-ho i muntes en la teva nau per a tornar al teu planeta i veure què n’ha quedat: una roca flotant amb una jungla, amb micos i ocells mutants, on es troba Las Vênus Resort Palace Hotel, l’únic reducte dels supervivents que somien escoltant les cançons de la decadent Sonja Khalecallon i la seva banda Los Stroboscopious Luminous. Aquesta fantasiosa història és la base del nou alter ego de la cantant i multiinstrumentista brasilera Cibelle, qui en aquest disc, titulat precisament Las Vênus Resort Palace Hotel, pretén «dur l’exòtica a altre nivell».
Disfressada com una vedette emplomada i kitsch, envoltada de sons ambientals de pel•lícula de sèrie B, i després de donar-nos la benvinguda, Cibelle ens ofereix un espectacle en tota regla, que inclou un repertori amb balades de ciència ficció dels anys cinquanta (Man From Mars), grans temes amb ànima d’estàndard per a Nancy Sinatra o Petula Clark (Melting The Ice), seudotangos (Braid My Hair), westerns fantasmals (The Gun And The Knife) i brechtiades amb aires de circ i fira ambulant (Mr And Mrs Grey).
No falten les versions insòlites: el calipso Underneath The Mango Tree d’Agent 007 contra el Dr. No (1962), el cabareter Lightworks del pioner de la música electrònica Raymond Scott, digne de les nits de burlesque a la sala Apolo de Barcelona, i la balada jazz It’s Not Easy Being Green de la… granota Gustau.
Amb la coproducció de Damian Taylor, director musical de Björk, i la col•laboració de Josh Weller, Mocky, Sam Genders (Tunng) i altres, Cibelle ha construït un personatge fascinant que no hauria de limitar-se a un sol disc. Al final de l’espectacle, la cantant del mític Sâo Paulo Confessions (99) de Suba ens diu que espera que tornem sovint al seu nightclub. Repetirem, sens dubte.
Per cert, Cibelle actuarà a Barcelona el dijous 19 de maig, en concret a la sala Apolo.
De moment, aquí podeu veure dos vídeos del nou disc. El primer és Lightworks.
I aquest altre és Man From Mars (UFO Transmission From Outer Space):
Què és el que distingeix a una cantant d’una altra, estils a part, allò que li dóna personalitat? La veu. I en aquest terreny, a la vocalista i guitarrista de jazz Térez Montcalm no li guanya ningú: amb un forma única de manipular els ritmes i el so de les paraules creant en ocasions un peculiar scat, la seva veu rasposa tirant a ronca, esquinçada i/o estripada és el seu senyal d’identitat, no importa el que canti.
A Connection, la canadenca bilingüe s’enfronta a sis versions d’allò més divers: alenteix i jazzifica el Where The Streets Have No Name d’U2, infantilitza amb aires de paròdia el C’est magnifique de Cole Porter, es manté fidel i sensual però una mica exagerada en el My Baby Just Cares For Me de Nina Simone, emociona en les balades I’ll Be Seeing You i el C’est extra de Léo Ferré, i aporta la suficient dosi de dramatisme en el Je n’attendais que toi, escrita per Charles Aznavour i Francis Lai per a l’Edith Piaf, encara que el Rossinyol de París mai la va arribar a gravar.
Si bé Térez aconsegueix dignificar i actualitzar aquestes adaptacions de temes escoltats mil i una vegades, les seves composicions pròpies resulten menys interessants, amb les honroses excepcions del swing Le requin danse (amb el violí convidat de Didier Lockwood) i el funk amb guitarra acústica Connection. La resta es co·loca en aquesta terra de ningú entre el jazz, el soul i el pop que, això sí, aconsegueix salvar amb la seva interpretació. Amb tot, Térez Montcalm és un nom que convé seguir amb atenció.
Aquí la tenim interpretant en directe diverses cançons de Connection:
Ciudad Criolla 