«¿No se mareará?». Desde su pequeño receptáculo, el pájaro que provoca esta duda observa entre curioso y atemorizado. La escena podría transcurrir en El Sevillano, ese célebre tren que durante la posguerra trajo a Cataluña a cientos de emigrantes; pero no, estamos en el AVE Barcelona-Córdoba… aunque las cosas no han cambiado tanto: personajes con palillo en la boca y bocadillos preparados en casa, el pajarito en la jaula…
Sigue leyendo «Un mixto en el tren camino a Córdoba»
El món tal com el coneixem s’ha acabat, i ets un dels pocs que han escapat a la devastació fugint a una altra galàxia. De tant en tant no pots resistir-ho i muntes en la teva nau per a tornar al teu planeta i veure què n’ha quedat: una roca flotant amb una jungla, amb micos i ocells mutants, on es troba Las Vênus Resort Palace Hotel, l’únic reducte dels supervivents que somien escoltant les cançons de la decadent Sonja Khalecallon i la seva banda Los Stroboscopious Luminous. Aquesta fantasiosa història és la base del nou alter ego de la cantant i multiinstrumentista brasilera Cibelle, qui en aquest disc, titulat precisament Las Vênus Resort Palace Hotel, pretén «dur l’exòtica a altre nivell».
Disfressada com una vedette emplomada i kitsch, envoltada de sons ambientals de pel•lícula de sèrie B, i després de donar-nos la benvinguda, Cibelle ens ofereix un espectacle en tota regla, que inclou un repertori amb balades de ciència ficció dels anys cinquanta (Man From Mars), grans temes amb ànima d’estàndard per a Nancy Sinatra o Petula Clark (Melting The Ice), seudotangos (Braid My Hair), westerns fantasmals (The Gun And The Knife) i brechtiades amb aires de circ i fira ambulant (Mr And Mrs Grey).
No falten les versions insòlites: el calipso Underneath The Mango Tree d’Agent 007 contra el Dr. No (1962), el cabareter Lightworks del pioner de la música electrònica Raymond Scott, digne de les nits de burlesque a la sala Apolo de Barcelona, i la balada jazz It’s Not Easy Being Green de la… granota Gustau.
Amb la coproducció de Damian Taylor, director musical de Björk, i la col•laboració de Josh Weller, Mocky, Sam Genders (Tunng) i altres, Cibelle ha construït un personatge fascinant que no hauria de limitar-se a un sol disc. Al final de l’espectacle, la cantant del mític Sâo Paulo Confessions (99) de Suba ens diu que espera que tornem sovint al seu nightclub. Repetirem, sens dubte.
Per cert, Cibelle actuarà a Barcelona el dijous 19 de maig, en concret a la sala Apolo.
De moment, aquí podeu veure dos vídeos del nou disc. El primer és Lightworks.
I aquest altre és Man From Mars (UFO Transmission From Outer Space):
Què és el que distingeix a una cantant d’una altra, estils a part, allò que li dóna personalitat? La veu. I en aquest terreny, a la vocalista i guitarrista de jazz Térez Montcalm no li guanya ningú: amb un forma única de manipular els ritmes i el so de les paraules creant en ocasions un peculiar scat, la seva veu rasposa tirant a ronca, esquinçada i/o estripada és el seu senyal d’identitat, no importa el que canti.
A Connection, la canadenca bilingüe s’enfronta a sis versions d’allò més divers: alenteix i jazzifica el Where The Streets Have No Name d’U2, infantilitza amb aires de paròdia el C’est magnifique de Cole Porter, es manté fidel i sensual però una mica exagerada en el My Baby Just Cares For Me de Nina Simone, emociona en les balades I’ll Be Seeing You i el C’est extra de Léo Ferré, i aporta la suficient dosi de dramatisme en el Je n’attendais que toi, escrita per Charles Aznavour i Francis Lai per a l’Edith Piaf, encara que el Rossinyol de París mai la va arribar a gravar.
Si bé Térez aconsegueix dignificar i actualitzar aquestes adaptacions de temes escoltats mil i una vegades, les seves composicions pròpies resulten menys interessants, amb les honroses excepcions del swing Le requin danse (amb el violí convidat de Didier Lockwood) i el funk amb guitarra acústica Connection. La resta es co·loca en aquesta terra de ningú entre el jazz, el soul i el pop que, això sí, aconsegueix salvar amb la seva interpretació. Amb tot, Térez Montcalm és un nom que convé seguir amb atenció.
Aquí la tenim interpretant en directe diverses cançons de Connection:
Descoberta per Damien Jurado i admirada per Josh Pearson (Lift To Experience), companya de gires de The National, Wil Johnson i Two Gallants, la cantant i compositora Mara Lee Miller és l’ànima de Bosque Brown, un grup que pren el nom del riu que travessa la ciutat texana de Stephenville.
Sigue leyendo «No li diguis Mara Lee, és Bosque Brown»
No ho negaré: sóc un dels ¿pocs? que es van sentir decebuts amb l’esperada actuació de Tom Waits a Barcelona. El que havia de ser el concert de la meva vida es va convertir en una simple anècdota. No obstant això, el doble CD Glitter And Doom Live m’ha fet redescobrir la força tel·lúrica del directe del cantant i apreciar-lo com es mereix. El mateix Waits ha escollit i seqüenciat personalment disset temes gravats en deu ciutats (les nord-americanes Birmingham, Tulsa, Atlanta, Knoxville, Jacksonville i Columbus i les europees París, Milà, Dublín i Edimburg) per a donar la sensació d’un únic concert.
No és aquest el seu primer disc en viu –recordem Nighthawks At The Diner (75), Big Time (88) i el recent Romeo Bleeding. Live From Austin (2009; recupera un concert de 1978, editat també en DVD)– però serveix com instantània del seu moment actual, en el qual abasta totes les seves facetes interpretatives: xarlatà de fira, predicador posseït, storyteller del món més estrany, baladista d’ultratomba, venedor de remeis inservibles i cantant resident del club Silencio de Mulholland Drive, entre moltes altres.
En directe, Waits és l’estrella: el torrent tronador de la seva veu i la seva torbadora presència escènica releguen a la banda a un segon pla. Tanmateix, i sense arribar a l’excels, aconsegueixen deconstruir les seves cançons amb nous arranjaments, entre els ritmes tribals pantanosos, els ecos gitanos i els sons circenses.
Del rhythm’n’blues brut de Lucinda / Ain’t Goin Down (o com sonaria Screamin’ Jay Hawkins de tornar a la vida convertit en zombi) a la fira klezmer de Singapore (per què no la inclourien en la banda sonora de la sèrie televisiva Carnivale?); del blues escopit de Get Behind The Mule al funk desllorigat de Such A Scream (amb el seu ritme evocador del Soul Power i un saxo a l’estil de Maceo Parker, com si es tractés d’un James Brown sotmès a un experiment genètic); de l’exercici de crooner agònic de Fannin’ Street, Falling Down i I’ll Shoot The Moon al soul trencat de Metropolitan Glide, el monstre mutant canvia d’aspecte en cada cançó i ens deixa amb la boca oberta.
El segon CD és una selecció dels seus monòlegs assegut al piano: sopes de lletres amb esvàstiques, elefants a l’Índia, l’astronauta Neil Armstrong i consells del tipus «no pots fotografiar a un conill entre setmana» o «no pots obligar a un mico a fumar una cigarreta» omplen gairebé quaranta minuts de pur deliri verbal.
La publicació de Glitter And Doom Live no ha estat cap sorpresa. De fet, a principis d’agost de 2008 ja corria per internet un dels concerts que aporten dos temes a l’àlbum, el d’Atlanta, emès per ràdio. La sorpresa haurà estat per a qui van parlar de forma entusiasta dels seus shows espanyols. L’absència de talls gravats a Sant Sebastià i Barcelona (on va actuar dues nits) -i, no ho oblidem, les úniques ciutats europees de les quals no hi ha rastre en el disc- em duu a una inquietant pregunta al valorar la meva experiència waitsiana: vaig tenir jo una nit dolenta o va ser Waits? M’inclino a pensar el segon.
I per acabar, un vídeo d’un dels temes del disc, Trampled Rose:
Ciudad Criolla 