Ciudad Criolla

Podria ser un membre ressagat d’aquella generació dels nous tradicionalistes (Dwight Yoakam, Randy Travis, Lyle Lovett…) que tantes alegries –i obres mestres– va proporcionar-nos als amants de les arrels nord-americanes. Però no, a Todd Snider el distingeix el seu caràcter irònic i el seu sentit de l’humor, des d’aquell primer single Talkin’ Seattle Grunge Rock Blues (1994) amb referències a Nirvana, fins al recent EP Peace Queer (2008), una crítica col·lecció de cançons antibèl·liques amb el punt de mira enfocant George W. Bush.

Per als qui no el coneixen, el seu nou disc The Excitement Plan (2009) hauria de ser un toc d’atenció. Gravat en directe en l’estudi en només dos dies i mig, amb l’únic acompanyament acústic de, ves per on, Jim Keltner a la bateria, Greg Leisz a la pedal steel i dobro i Don Was al contrabaix (a més de produir l’àlbum), el nou treball del cantautor de Portland el situa a l’altura dels més grans. Algú ha dit John Hiatt? Lyle Lovett, he escoltat per aquí?

Snider ofereix una col·lecció de cançons personals, basades en experiències pròpies i en personatges que ha conegut, juntament amb comentaris socials i consells per als temps de crisis (el “excitement plan” que titula el disc). I ho fa de la millor forma que sap: desplegant el seu coneixement de tots els pals típicament ianquis.

Si bé és cert que predomina el country-blues –des de l’auster Slim Chance fins al rotund Good Fortune amb factura de clàssic, passant pel gairebé rapejat a l’estil de G. Love d’America’s Favorite Pastime i aquests Doll Face i The Last Laugh que no tenen res a envejar a l’abans citat Lovett–, Todd es mou amb soltesa pel country-rock (Green Castle Blues), l’èpica reivindicativa a la manera d’un Steve Earle (Bring’ Em Home) i les picades d’ullet retro (Barefoot Champagne). I de regal, ens obsequia amb Don’t Tempt Me, un arrossegat honky tonk amb piano boogie a duo amb la mítica Loretta Lynn. No sé si el seu «pla d’entusiasme» funcionarà o no, però el disc és tot un encert.

Aquí tenim Snider interpretant America’s Favorite Pastime per Don Was a l’habitació d’un hotel.

discos

Del punk al corrido: Mariachi El Bronx

octubre 27, 2009marzo 21, 2024 Miquel Botella Armengou

Esquizofrènia? Trastorn bipolar? Com s’ha de qualificar a l’artista capaç de desdoblar-se en un altre personatge radicalment diferent? Aquesta síndrome que afecta a alguns –un dels casos més flagrants és Hank Williams III amb el seu grup hardcore AssJack– ens ofereix un nou cas digne del doctor House més mordaç.

Sigue leyendo →

discos

Megafaun y su… ¿folk?

octubre 25, 2009abril 29, 2021 Miquel Botella Armengou

Todos aquellos que creyeron que el debut de Justin Vernon como Bon Iver era insuperable (yo mismo) deberían claudicar ante la evidencia: Joe Westerlund y los hermanos Brad y Phil Cook, sus excompañeros en el grupo DeYarmond Edison, han llegado aún más lejos con su segundo álbum como Megafaun, Gather, Form & Fly (2009).

Sigue leyendo →

artículos

El síndrome Lisa Simpson

octubre 1, 2009septiembre 19, 2020 Miquel Botella Armengou

Evelyn Morris aparece en escena ataviada para matar, con un castísimo vestido que disimula sus escasas curvas y el pelo cogido con clips, como si fuera su abuela. Y eso no es todo: afea su rostro con unas gafas horribles, lejos del renacido glamour de las robustas Ray-Ban Wayfarer que hoy en día triunfan entre todas las mujeres con un mínimo de sensibilidad estética.

Sigue leyendo →

Uncategorized

passió i ruptura, en les veus de Scarlett i Pete

julio 18, 2009marzo 8, 2018 Miquel Botella Armengou

Després de diverses setmanes sense poder dormir, el 2006 el cantautor nord-americà Pete Yorn va tenir un somni: realitzar un disc conceptual sobre dos amants que narraven a través de cançons les diferents fases de la seva relació –des de la passió inicial fins a la ruptura–, inspirant-se en les col·laboracions de Serge Gainsbourg i Brigitte Bardot dels seixanta. I se li va ocórrer convocar Scarlett Johansson.

Gravat aquell any, i per tant anterior al seu debut Anywhere I Lay My Head (2008), Break Up obre noves esperances a qui vam dipositar la nostra confiança en la faceta de cantant de la voluptuosa actriu i vam sortir escaldats: aquella castanya va ser imperdonable per ambiciosa (el cançoner de Tom Waits) i per pretensiosa (els arranjaments «moderns» li van fer un flac favor, en envoltar-se d’amistats equivocades amb idees de bomber).

Però Break Up és una altra cosa: primer, perquè aquí Scarlett és coprotagonista (la majoria de les vegades canta a duo amb Pete o aporta els cors), i segon, perquè la seva veu limitada i xiuxiuejant encaixa perfectament en aquesta col·lecció de senzilles –però grans– cançons pop, amb instrumentació i arranjaments simples. L’àlbum inclou vuit temes escrits per Yorn i una versió, I Am The Cosmos de Chris Bell, un dels fundadors de Big Star.

El cantautor de New Jersey aconsegueix els seus millors moments a cançons com Relator –amb aquesta guitarra de fons de reminiscències blues i tornada pop, més a prop del brillant concepte de She And Him–, Wear And Tear –conduïda per un banjo–, el delicat I Don’t Know What To Do i el deliciós Shampoo, on la química de la parella funciona a la perfecció, amb la veu solista d’ell i les harmonies d’ella.

Un es queda amb el dubte de saber si Scarlett i Pete van compartir alguna cosa més que micròfons en escoltar aquesta crònica d’una relació tempestuosa. Però les declaracions de l’actriu ens retornen a la dura realitat, com acostuma a passar, en pronunciar la fatídica paraula: «Va ser un petit projecte entre AMICS». Ni més, ni menys. Com dirien en castellà, hay que joderse.

Aquí teniu un petit avanç de Break Up: