De tocar junto a Hank Williams a los 11 años a hacerse pasar por un petimetre británico para reírse en la cara de los Beatles con Sir Douglas Quintet. Difusor del tex mex, excelente bluesman y embajador de la riqueza musical de Texas, Doug Sahm era un pájaro de cuidado. Descúbrelo.
Sigue leyendo «El falso Sir que cruzó el Río Grande»
Podria ser un membre ressagat d’aquella generació dels nous tradicionalistes (Dwight Yoakam, Randy Travis, Lyle Lovett…) que tantes alegries –i obres mestres– va proporcionar-nos als amants de les arrels nord-americanes. Però no, a Todd Snider el distingeix el seu caràcter irònic i el seu sentit de l’humor, des d’aquell primer single Talkin’ Seattle Grunge Rock Blues (1994) amb referències a Nirvana, fins al recent EP Peace Queer (2008), una crítica col·lecció de cançons antibèl·liques amb el punt de mira enfocant George W. Bush.
Per als qui no el coneixen, el seu nou disc The Excitement Plan (2009) hauria de ser un toc d’atenció. Gravat en directe en l’estudi en només dos dies i mig, amb l’únic acompanyament acústic de, ves per on, Jim Keltner a la bateria, Greg Leisz a la pedal steel i dobro i Don Was al contrabaix (a més de produir l’àlbum), el nou treball del cantautor de Portland el situa a l’altura dels més grans. Algú ha dit John Hiatt? Lyle Lovett, he escoltat per aquí?
Snider ofereix una col·lecció de cançons personals, basades en experiències pròpies i en personatges que ha conegut, juntament amb comentaris socials i consells per als temps de crisis (el “excitement plan” que titula el disc). I ho fa de la millor forma que sap: desplegant el seu coneixement de tots els pals típicament ianquis.
Si bé és cert que predomina el country-blues –des de l’auster Slim Chance fins al rotund Good Fortune amb factura de clàssic, passant pel gairebé rapejat a l’estil de G. Love d’America’s Favorite Pastime i aquests Doll Face i The Last Laugh que no tenen res a envejar a l’abans citat Lovett–, Todd es mou amb soltesa pel country-rock (Green Castle Blues), l’èpica reivindicativa a la manera d’un Steve Earle (Bring’ Em Home) i les picades d’ullet retro (Barefoot Champagne). I de regal, ens obsequia amb Don’t Tempt Me, un arrossegat honky tonk amb piano boogie a duo amb la mítica Loretta Lynn. No sé si el seu «pla d’entusiasme» funcionarà o no, però el disc és tot un encert.
Aquí tenim Snider interpretant America’s Favorite Pastime per Don Was a l’habitació d’un hotel.
Un dels petits plaers de la meva vida, és a dir una d’aquestes coses que posaria en la llista d'»el que m’agrada», és rebre correu convencional (no em refereixo als emails, amb els quals també gaudeixo). I sobre tot això em passa quan cada tres mesos m’arriba No Depression, per a mi la millor revista musical que pot trobar-se avui dia. Que consti, és només la meva opinió personal com afeccionat a la música, no pretenc convèncer ningú ni fer una d’aquestes recomanacions que van a missa inflant el pit i fent-me el xulo com si hagués descobert la cura del càncer. Sí, ja sé que els mitjans estan plens de personatges així, però jo no sóc un d’ells.
Sigue leyendo «La millor revista de música no parla de psiquiatria»
Ciudad Criolla 
