I arribem a un dels moments del meu diari més interessant i complex, el meu pas per SPUTNIK. Però com moltes de les coses de les que parlaré potser resultaran desconegudes per als espectadors i lectors actuals, que potser no van viure aquella època, caldrà fer una mica d’història
Sigue leyendo ««Sputnik», del zàping a les emissions pirates»
No puc negar-ho: soc un freak rematat, i m’atreuen les coses que se suposa que, per la meva edat, no m’haurien d’agradar. Però en aquest sentit em sento al mateix nivell d’addicció que il·lustres coneguts com Àlex de la Iglesia, Quentin Tarantino, Santiago Segura o J.J. Abrams, el creador d’Alias i Lost.
Sigue leyendo «l’home de llauna, la bogeria heavy metal de Marvel»
L’altre dia vaig rebre un email de la llista de correus de Lost Highway Records, un interessant segell nord-americà centrat, sobre tot, en artistes d’Americana (de Mary Gauthier a Lyle Lovett, de Johnny Cash a Ryan Bingham, de Willie Nelson a Lucinda Williams).
Sigue leyendo «per què et venen la mateixa moto dues vegades?»
Retorn al passat. El 1990, després de l’etapa a l’AVUI, la meva següent aventura professional també seria un diari. Però no un diari qualsevol, no. Avui dia, tothom està acostumat a que uns paios reparteixin premsa al carrer. Però fa divuit anys, no.
Sigue leyendo «el diari que no es venia als quioscos»
Ara sembla que estigui de moda criticar-la, però reconec que m’atrau molt l’Amy Winehouse i la seva estètica de suicide girl, amb tatuatges, pentinat complicat (el monyo marca de la casa), vestits retro, etc. Vaja, és el meu tipus de noia ideal… llàstima que estigui massa prima i s’entesti en lluir les seves cametes amb minifaldilles que no l’afavoreixen. Però què són aquestes noies suïcides? Un club de desesperades que expliquen com volen adinyar-la? Res més lluny de la realitat.
Sigue leyendo «noies suïcides i noies amb ulleres»
Ciudad Criolla 