La esperada reunión del colíder de los californianos X con la banda canadiense no ha resultado tan bien como podía esperarse, a pesar del material con el que han trabajado, grandes temas inmortalizados por leyendas del country. Otra vez será.
Sigue leyendo «El cochambroso club de country de John Doe y los Sadies»
En los muchos homenajes y discos de tributo al Hombre de Negro publicados tras su muerte, algunos buenos y otros irregulares, encontramos algo en común: respeto por el artista y por sus canciones. Pero Johnny Cash Remixed es un insulto a la obra y a la memoria del autor de I Walk The Line.
Sigue leyendo «Johnny Cash, la herejía hecha remezcla»
Un bucle temporal et fa retrocedir als anys cinquanta, i et trobes en un bar de carretera de l’Amèrica profunda, envoltat de tipus amb jaquetes de cuir i tupè i noies perilloses amb tatuatges. A l’escenari, un trio integrat per guitarra, baix i bateria té muntada una festa on sona rock’n’roll primitiu, rockabilly, surf, western swing, honky tonk, hillbilly i himnes western.
Sigue leyendo «lliçons de rock’n’roll amb Deke Dickerson»
L’altre dia vaig rebre un email de la llista de correus de Lost Highway Records, un interessant segell nord-americà centrat, sobre tot, en artistes d’Americana (de Mary Gauthier a Lyle Lovett, de Johnny Cash a Ryan Bingham, de Willie Nelson a Lucinda Williams).
Sigue leyendo «per què et venen la mateixa moto dues vegades?»
Un dels petits plaers de la meva vida, és a dir una d’aquestes coses que posaria en la llista d'»el que m’agrada», és rebre correu convencional (no em refereixo als emails, amb els quals també gaudeixo). I sobre tot això em passa quan cada tres mesos m’arriba No Depression, per a mi la millor revista musical que pot trobar-se avui dia. Que consti, és només la meva opinió personal com afeccionat a la música, no pretenc convèncer ningú ni fer una d’aquestes recomanacions que van a missa inflant el pit i fent-me el xulo com si hagués descobert la cura del càncer. Sí, ja sé que els mitjans estan plens de personatges així, però jo no sóc un d’ells.
Sigue leyendo «La millor revista de música no parla de psiquiatria»
Ciudad Criolla 