Retorn al passat. El 1990, després de l’etapa a l’AVUI, la meva següent aventura professional també seria un diari. Però no un diari qualsevol, no. Avui dia, tothom està acostumat a que uns paios reparteixin premsa al carrer. Però fa divuit anys, no.
Sigue leyendo «el diari que no es venia als quioscos»
En un missatge anterior ja vaig parlar del tema de les entrevistes amb els músics. Em vaig deixar una cosa: les meves preferències sobre el tipus d’entrevista. Què vull dir amb això? A veure, normalment les discogràfiques t’ofereixen tres tipus d’entrevista: presencial, per telèfon (el que tècnicament anomenen com un “phoner”), o per e-mail (aquesta modalitat és relativament més recent).
Sigue leyendo «El telèfon, eina de treball o tècnica d’espionatge?»
Quan treballava a la secció d’Espectacles del diari AVUI, vaig començar a freqüentar com és natural rodes de premsa i esdeveniments amb artistes de tot tipus, des de The Cure a Raphael. En l’aspecte més freak i més folklòric, recordo que les multinacionals, quan havien de fer un dinar amb algun artista, sempre ens portaven a un restaurant avui ja desaparegut que es trobava a la Travessera de Gràcia i que es deia La Dorada. Allí, entre d’altres coses, ens van regalar un dels primers CD editats a l’estat (o, al menys, el primer que jo veia, un d’Isabel Pantoja). Allí vaig rebre una abraçada en plan ossa de la difunta Rocío Jurado. Allí vam compartir taula amb un Luis Eduardo Aute que, per cert, és l’únic artista sobre el que he escrit alguna cosa que després es va prendre la molèstia d’enviar-me una carta per agrair-m’ho.
Sigue leyendo «I tu, ets del «Ruta» o del «RDL»?»
És un tòpic, però molts malpensats ho diuen. Allò que tot crític de cinema en el fons és un director frustrat: ho apliquen a la música i ja estàs sentenciat. Per la mateixa regla de tres tot crític musical és un músic frustrat.
Sigue leyendo «El meu passat com a «guitar hero»»
I com va començar tot? Com vaig caure en el perniciós món del rock, quan podria haver-me dedicat a una cosa molt més productiva (econòmicament parlant) i reconeguda? A diferència d’altres nens que de petits tenen molt clar el que volen ser de grans – bomber, policia, astronauta, o torero com l’Albert Pla – jo no sabia que faria per guanyar-me la vida, no en tenia ni la més remota idea. Això sí, només tenia clara una cosa: m’agradava molt escriure, sempre treia les millors notes a literatura, llengua i assignatures similars. I a més, sabia que ho feia bé.
Sigue leyendo «El perquè de tot plegat»
Ciudad Criolla 