Ya es sabido que en Nueva Orleans se grabaron algunos clásicos del rock’n’roll, como el Tutti Frutti de Little Richard. ¿Pero cómo son las canciones de Chuck Berry, Elvis Presley, Bo Diddley y Buddy Holly adaptadas por músicos de zydeco, blues e incluso bounce? La respuesta, en esta playlist.
Sigue leyendo «Rockin’ In NOLA»
Ritmos africanos, tango contemporáneo, country, blues, indie rock, rap, pop, swing… Ninguna colaboración, por exótica o insólita que parezca, se le resiste a Dr. John. Son sus operaciones arriesgadas.
Sigue leyendo «Operaciones arriesgadas (Dr. John 2)»
Desde Swimmin’ Pools, Movies Stars… (2016), Dwight Yoakam no ha publicado ningún nuevo trabajo. Una lástima si tenemos en cuenta todo lo que hizo por renovar el country con el neotradicionalismo. Así que vamos a recuperar el artículo que escribí para el libro Antología del country (Celeste, 1996). En él se repasa la primera época de su trayectoria (hasta 1995), para muchos (entre los que me incluyo) la mejor del carismático cantante.
Sigue leyendo «Dwight Yoakam, psychobilly para cowboys espaciales»
Ahir dissabte vaig veure en un informatiu de BTV una notícia sobre un càsting de músics del metro. La cosa consistia en que els aspirants havien de demostrar les seves aptituds davant d’un jurat i superar aquestes proves d’idoneïtat per poder tocar en algun dels 32 punts reservats a algunes estacions de la xarxa. No és el primer cop que es feia: és un procediment que Transports Metropolitans de Barcelona (TMB) i l’Associació de Músics del Carrer (AMUC) va iniciar l’any passat, i que va provocar certa polèmica, perquè molta gent pensa que és injust que la gent que es vol guanyar la vida d’aquesta manera hagi de passar un examen.
Sigue leyendo «músics al metro: pànic sota terra!!!»
Un dels petits plaers de la meva vida, és a dir una d’aquestes coses que posaria en la llista d'»el que m’agrada», és rebre correu convencional (no em refereixo als emails, amb els quals també gaudeixo). I sobre tot això em passa quan cada tres mesos m’arriba No Depression, per a mi la millor revista musical que pot trobar-se avui dia. Que consti, és només la meva opinió personal com afeccionat a la música, no pretenc convèncer ningú ni fer una d’aquestes recomanacions que van a missa inflant el pit i fent-me el xulo com si hagués descobert la cura del càncer. Sí, ja sé que els mitjans estan plens de personatges així, però jo no sóc un d’ells.
Sigue leyendo «La millor revista de música no parla de psiquiatria»
Ciudad Criolla 