Aunque ya nos temíamos lo peor desde hace meses, la muerte de B.B. King no ha dejado de ser un gran golpe para todos los aficionados a la música. Y como la prensa ya se ha encargado de contar sus logros detalladamente, intentaremos recordar al Rey del Blues desde otra perspectiva mucho más personal.
Sigue leyendo «Una lágrima por Blues Boy»
Aquest cap de setmana (ahir dissabte a la sala Luz de Gas, concretament), Los Rebeldes van fer un concert especial per a celebrar el seu trentè aniversari. Una commemoració entre amics –Loquillo, Dani Nel·lo, Moisés Sorolla, Aurelio Morata, etc-, que es va aprofitar per gravar un CD i DVD en directe.
Sigue leyendo «Los Rebeldes, el millor rock’n’roll en castellà»
Sóc un mal amic. No, a veure, no vull dir que sigui un cabró que puteja les seves amistats, sinó que me’n preocupo poc. És a dir, puc estar mesos (o anys) sense trucar-los o quedar amb ells. Sí, ja sé que existeix un invent anomenat email, i un altre que es diu telèfon mòbil… però què passa quan algun dels teus amics no disposa d’aquests elements?
Sigue leyendo «Dissabte, Flowers i la suicide girl del bar del Loco»
Fa uns quants anys, la Societat General d’Autors i Editors (SGAE) va organitzar un cicle de conferències anomenat L’autor i el (seu) crític, que enfrontava mitjançant un diàleg creadors de diversos àmbits (cinema, música clàssica, dansa i teatre) amb els crítics que suposadament millor coneixien la seva obra. En la categoria de rock, Loquillo va tenir com a contrincant dialèctic el periodista Luis Hidalgo.
Sigue leyendo «a hòsties o amb paraules?»
Quan treballava a la secció d’Espectacles del diari AVUI, vaig començar a freqüentar com és natural rodes de premsa i esdeveniments amb artistes de tot tipus, des de The Cure a Raphael. En l’aspecte més freak i més folklòric, recordo que les multinacionals, quan havien de fer un dinar amb algun artista, sempre ens portaven a un restaurant avui ja desaparegut que es trobava a la Travessera de Gràcia i que es deia La Dorada. Allí, entre d’altres coses, ens van regalar un dels primers CD editats a l’estat (o, al menys, el primer que jo veia, un d’Isabel Pantoja). Allí vaig rebre una abraçada en plan ossa de la difunta Rocío Jurado. Allí vam compartir taula amb un Luis Eduardo Aute que, per cert, és l’únic artista sobre el que he escrit alguna cosa que després es va prendre la molèstia d’enviar-me una carta per agrair-m’ho.
Sigue leyendo «I tu, ets del «Ruta» o del «RDL»?»
Ciudad Criolla 