El 2004, la premsa britànica explicava el cas de Mark Purseglove, un paio que s’havia fet milionari gràcies a la venda de còpies il·legals de concerts i que va ser condemnat a una sentència de tres anys i mig de presó.
Sigue leyendo «quan la pirateria era un art per a col·leccionistes»
Com a persona, però especialment com a periodista, si hi ha una cosa que em molesta especialment i em posa malalt són les informacions errònies o incomplertes, o dit d’una manera més clara, les cagades monumentals que mereixen als seus autors lluir unes orelles de burro… català. Sí, ja sé que ningú no és perfecte, que tothom es pot equivocar (fins i tot un servidor), i que potser m’ho miro amb més atenció que la resta de gent, però m’indigna que aquesta situació es repeteixi a diaris considerats prestigiosos setmana rere setmana.
Sigue leyendo «vamos a contar mentiras… tralalá»
Retorn al passat. El 1990, després de l’etapa a l’AVUI, la meva següent aventura professional també seria un diari. Però no un diari qualsevol, no. Avui dia, tothom està acostumat a que uns paios reparteixin premsa al carrer. Però fa divuit anys, no.
Sigue leyendo «el diari que no es venia als quioscos»
En un missatge anterior ja vaig parlar del tema de les entrevistes amb els músics. Em vaig deixar una cosa: les meves preferències sobre el tipus d’entrevista. Què vull dir amb això? A veure, normalment les discogràfiques t’ofereixen tres tipus d’entrevista: presencial, per telèfon (el que tècnicament anomenen com un “phoner”), o per e-mail (aquesta modalitat és relativament més recent).
Sigue leyendo «El telèfon, eina de treball o tècnica d’espionatge?»
Quan treballava a la secció d’Espectacles del diari AVUI, vaig començar a freqüentar com és natural rodes de premsa i esdeveniments amb artistes de tot tipus, des de The Cure a Raphael. En l’aspecte més freak i més folklòric, recordo que les multinacionals, quan havien de fer un dinar amb algun artista, sempre ens portaven a un restaurant avui ja desaparegut que es trobava a la Travessera de Gràcia i que es deia La Dorada. Allí, entre d’altres coses, ens van regalar un dels primers CD editats a l’estat (o, al menys, el primer que jo veia, un d’Isabel Pantoja). Allí vaig rebre una abraçada en plan ossa de la difunta Rocío Jurado. Allí vam compartir taula amb un Luis Eduardo Aute que, per cert, és l’únic artista sobre el que he escrit alguna cosa que després es va prendre la molèstia d’enviar-me una carta per agrair-m’ho.
Sigue leyendo «I tu, ets del «Ruta» o del «RDL»?»
Ciudad Criolla 